Pim, Pam, Trump

A principis dels anys 90, TVE va emetre Murphy Brown. La progressista sitcom de la CBS protagonitzada per Candice Bergen arribava a les nostres pantalles avalada per l’escàndol que havia provocat en la societat nord-americana: el vicepresident Dan Quayle va arribar a criticar en un discurs la “maternitat irresponsable” de la protagonista, que havia decidit tenir un fill en solitari.

En un dels capítols, sovint paròdics, s’escarnia de manera enginyosa una moda ja fortament instal·lada als EUA a finals dels 80: l’imaginari políticament correcte i els excessos que se’n derivaven sobre el llenguatge comú. Aquí, on encara no ens havíem posat a això de canviar el nom de les coses, el capítol va semblar estrambòtic i es va interpretar com una americanada d’aquestes que no tenen equivalent local.

Anys més tard, quan ja navegàvem dòcilment en la correcció política més grotesca –el ‘nosotres’, el ‘black face’, el femení genèric... i altres extravagàncies–, constatàrem com som de permeables a la colonització cultural made in USA, que afecta fins i tot els segments més progressistes.

Ara, en veure el Despatx Oval de la Casa Blanca colonitzat per nins malcriats de molt diverses edats; o milionaris sense escrúpols lluint gorra de beisbol i serra mecànica damunt d’un escenari; o un president que tira al públic els retoladors amb què acaba de firmar decrets executius que contravenen la Constitució Americana, talment com si fos un vell rocker repartint les baquetes després d’un concert; o Taylor Swift abandonant un estadi de futbol escridassada per la massa que no li perdona les seves preferències progressistes... és hora de recordar que aquí, com per tot, “Quan el mal ve d’Almasa (Ponent), a tots alcança”. O sigui que vius, que de més verdes n’han madurades.

Tot i que les expectatives no eren especialment tranquil·litzadores, el primer mes de Trump a la Casa Blanca les ha superades. Les propostes de compra de Groenlàndia i d’annexió del Canadà o el renaming exprés del golf de Mèxic ja sonen com a simples ocurrències poc oportunes en comparació als plans de neteja ètnica de Gaza, l’internament d’immigrants irregulars a Guantánamo o l’exclusió d’Ucraïna en les converses de pau amb Putin “perquè complicaria molt la negociació”.

Tot això excita encara més els ja de per si inflamables Patriots europeus que passegen la seva eufòria per Madrid i Washington, convençuts de ser l’encarnació local de Trump, tot i que alguns relats, com la sobtada complicitat amb Putin o els aranzels a productes europeus, s’hauran d’acabar d’ajustar... La fortalesa de l’extrema dreta europea, però, és inqüestionable: Meloni governa a Itàlia; Jordan Bardella va obtenir el 33% del vot a la primera volta de les eleccions franceses i només un extraordinari esforç conjunt va poder evitar que acabàs governant; a Alemanya, l’AfD ha aconseguit el 20% del vot (152 escons, 10 milions d’electors); la intenció de vot de Vox a l’Estat per ara no supera el 14%, però la dreta convencional espanyola no és tan esquiterella com l’alemanya i no té intenció d’erigir cap Brandmauer capaç d’aïllar la tropa d’Abascal, com sí que han sabut fer a Alemanya.

Amb aquest panorama no és estrany que proliferin les anàlisis per explicar què està passant, per què passa i, sobretot, com podríem evitar-ho, perquè a aquestes altures, ja és evident que això no s’atura només a base de consignes i pancartes.

Molt lúcidament, Antoni Bassas apuntava que un país que funciona “allunya la temptació del feixisme” i que “a les mentides de l’odi no se’ls pot donar la més mínima excusa”. Exactament. Això ja no ho redreçarem només hiperventilant. La realitat s’imposa: necessitam polítiques reals enfocades a solucionar els problemes reals de la gent real.

També resulta imprescindible superar l’individualisme imperant: el narcisisme 2.0, l’hedonisme consumista, els models del capitalisme més competitiu... però també l’obsessió progressista per l’exaltació de les identitats individuals i el culte a la diferència. La nostra única oportunitat és recuperar la idea de col·lectivitat i tornar a prioritzar el que ens uneix per damunt del que ens diferencia. Sense capacitat de consens no hi ha societat.

La infoxicació, la crispació i la polarització de les xarxes amenacen de col·lapsar la democràcia i substituir-ne les estructures. Només la racionalitat (evidència científica, civilitat, seguretat jurídica, principi de precaució, procediments garantistes...) poden apuntalar-la.

Ens caldrà, finalment, superar la involució cultural que ens arrossega i tornar a formar els joves en la generositat, la contenció i l’autoexigència. No ens podem permetre una escola que renunciï a l’esforç individual, la transmissió cultural i la dimensió col·lectiva de l’ésser humà. Això o el feixisme.