Petites nocions agrícoles sobre la castanya

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsD’Eugeni d’Ors Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954) a La Veu de Catalunya (3-XI-1906). Un article que mostra el vessant de costumista irònic i el talent per a l’observació aguda del Xènius dels primers temps del Glosari, la seva rúbrica diària. Dibuix de Joan Garcia-Junceda Joan Junceda (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948) al ¡Cu-Cut! (14-X-1909).

No oblida el Glosador el compromís que té contret d’incloure de tant en tant en aquest Glosari algunes nocions d’utilitat pràctica, que compensin als ulls dels prudents lectors les escapades massa freqüents als camps de l’alta metafísica. Així avui que l’actualitat s’hi presta, enfilarà unes modestes notes d’agricultura sobre el simpàtic fruit anomenat vulgarment (i no tan vulgarment) castanya. “La castanya -hauria dit el Director del periòdic d’Agricultura, imaginat per 1’amat Mark Twain-és una delicada flor aquàtica de cinc pètals, freqüent en les regions tropicals i singularment en la illa de Java. S’obre en primavera, i son perfum és tan fort que, en les nits de lluna, solen trobar-se pels voltants de la llarga i carnosa tija de la castanya eixams de cocodrils i d’exploradors anglesos desvanescuts”. En aital descripció es deixa un excessiu lloc a la fantasia. En rigor, la castanya és un simple fruit que brota en les cantonades ciutadanes, a l’arribar el mes d’octubre. L’arbre que dona la castanya, s’anomena el fogó. Se composa de quatre arrels primes sostenint de la més graciosa manera un tronc molt gruixut. Aquet tronc té en la seva part alta una pila, pila, pila de forats. Les castanyes neixen d’aquells forats, que constitueixen lo que se’n diu la torradora. Alguns pretenen que l’arbre que dona les castanyes no és pas el fogó, sinó la castanyera. Me permetré observar que la castanyera no dona les castanyes: les ven. Altres arriben a sostenir que el fruit que ens ocupa se produeix al camp, en uns arbres. El Glosador pot en aquet punt acreditar que ha repetit diverses vegades la prova de gustar les tristes i fredes petites boles de fusta que, enmig dels camps, algunes temeràries persones de sa coneixença designaven amb el nom de castanyes; i sempre ha trobat en elles el més pervers i repugnant dels sabors. [...] Tornant al terreny científic, direm que l’espècie castanya se subdivideix en tres races ben distintes. La primera és la de les que n’entren sis en deu cèntims; la segona, la de les que n’entren deu en deu cèntims. La tercera, la de les que n’entren dotze en deu cèntims. Les millors son les de la primera raça. La castanya, com el Don Diegu da nocha, s’obre, en son fogó, quan el sol és post. Aleshores llença amb intensitat son perfum. Quan la nit és plujosa, el perfum de la castanya és més fort. Tan fort és, que fa brotar vora el fogó un bolet de mena gegantina, que se’n diu paraigües. El bolet paraigües, que brota vora dels fogons, pren per simpatia el color del fruit que protegeix. La fructificació de la castanya acaba quan la primavera comença. Per aquet temps, la major part de les castanyeres han mort de fred. Queden els fogons, per a les fructificacions futures.