Un pet andorrà

A Caldea, el balneari andorrà, s’hi han produït uns fets terribles a la vegada que meravellosos, que obliguen aquesta oficinista de la ficció a fer-ne una glossa. Uns estrangers, llegim, han tingut una baralla –amb ferits i detinguts– per culpa, ai, d’un pet. Un dels usuaris de les aigües salutíferes n’ha deixat anar un davant d’un altre usuari de les aigües salutíferes, pel que sembla amb intenció de fer mal. No ha estat un escàpol, allò que et podria passar en un ascensor, en una classe, en una entrevista de feina, en un acte sexual. Ha estat volent. Quan diuen estrangers volen dir no andorrans. I això em fa patir per si són catalans.

Ja ho hem dit moltes vegades. L’heroi nacional dels contes infantils és en Patufet, un nen curt de talla que és expulsat del ventre bòvid mitjançant la ingesta de verdura gasificant. Al pessebre, al costat del nen Jesús hi tenim el caganer, un pagès amb barretina, a la gatzoneta, fent allò que se’n diu, eufemísticament, anar de ventre. No cal que repassem les cançons populars que ens fan saber que una defecació muntanyenca no fa pudor encara que la remenis amb un bastó. El subtext de la cançó és pervers. Vol dir que algú ja s’ha encarregat de remenar amb un bastó aquest producte per tal de comprovar-ne les propietats odorants. Em deixo els setze jutges (caníbals, necròfils i a favor de la pena de mort), la mona en un terrat (mostrant les parts pudendes com solen fer) i en Pinxo i en Panxo, una relació sadomasoquista consentida. Em deixo també la cançó excursionista que enumera diverses activitats corporals com ara “pets, rots, llufes i gargalls”. La rima, aquí, és amb “cavalls”, ja podeu suposar per què.

Si resulta que no, que no són catalans els detinguts per mor del pet intencionat, en un balneari on tothom va en tanga i barnús, ploraré de felicitat, perquè és molt fort, massa fort, això nostre amb l’escatologia.