Carlos Garriga, vicepresident i director de recerca de la Reserva Federal de St. Louis, a ‘La Contra’ de La Vanguardia deia que “no són els espanyols i els seus salaris els que determinen el cost de la vida, sinó turistes i visitants”. La frase és una bona síntesi d’una situació complexa. Dos exercicis pràctics:
Exercici A. Un esbós de crisi a la restauració ha obert una finestra informativa sobre els preus a les Illes Balears. No fa gaires dies, un dirigent de la patronal explicava com alguns restaurants estan canviant la carta amb la finalitat d’abaratir preus i frenar la pèrdua de clients. Podria titular-se com la discordança entre el poder adquisitiu de molts turistes i els elevats preus de l’oferta de restauració, mentre el ciutadà pateix directament les conseqüències d’aquesta inflació.
La mateixa patronal atribuïa els elevats preus a factors com l’energia, l’aigua i els costos de personal, a més, en alguns casos, la renovació de lloguers. Anem a les estadístiques: Espanya té un preu de l’electricitat inferior a la mitjana europea, el més baix de les potències econòmiques punteres de la Unió. Les tarifes d’aigua per a consumidors domèstics a les Illes Balears poden duplicar perfectament la mitjana estatal. Tot i haver experimentat un creixement notable en els darrers anys, assolint un màxim històric recent, el sou mitjà a les Balears continua sent una mica inferior a la mitjana estatal i, no només està lluny dels països europeus més rics (Luxemburg, Alemanya, França), sinó també és sensiblement més baix que la mitjana de la UE.
Més enllà de les lleis de l’oferta i la demanda, la manca de suport estadístic a l’argumentari de la patronal denota la pluralitat de factors que incideixen en la idea del turisme com el determinant principal en la conformació dels preus en una societat turistificada. S’haurien de tenir en compte en aquest procés actors com la insularitat, que genera un cost addicional de les mercaderies, l’estacionalitat, que obliga a maximitzar beneficis en un període curt de temps, l’existència d’oferta obsoleta, que capta segments turístics poc exigents quant a qualitat i, també, l’imprevisible descontrol de l’habitatge vacacional.
Exercici B. Aquests mateixos dies, el DM publicà la notícia d’una promotora immobiliària que havia llançat un projecte de finançament col·lectiu o crowdfunding (un model que està als antípodes de l’habitatge cooperatiu) per a la construcció de quatre xalets de luxe a Establiments. El reclam publicitari garantia “un alt potencial de revaloració immobiliària a causa de la creixent demanda i limitada oferta”. Fa temps que els fulletons immobiliaris parlen únicament de rendibilitat de les inversions. En aquest cas els habitatges sortiran al mercat per un preu entre 2,7 i 4 milions d’euros. Segurament aquest és el paradís de les segones residències d’Europa imaginat pel PP anys enrere.
La nova fórmula representa una perversa democratització de l’especulació urbanística i un pas més en la ‘balearització’ del territori. Primer van ser les empreses constructores, després, els fons de capital de risc i, ara, són petits inversors a través del micromecenatge fomentat per intermediaris. Tot un símbol de la societat del rendiment. Un pas més en la sofisticació tecnològica d’una relació amb les Illes Balears basada únicament en la idea del guany. El missatge és nítid: les Illes Balears són el lloc adient per convertir-te en un capitalista guanyador, si no ho aconsegueixes, la culpa serà teva.
De l’eròtica del poder es passa a la pornografia del poder, en una profanació permanent del territori i l’exercici de la violència en contra de drets socials i constitucionals. Un màster a l’infern de l’especulació o, simplement, sobre la llibertat neoliberal i postcapitalista. En conjunt, estaríem parlant d’una relació colonial sense una metròpoli definida, una fórmula propiciada per la deslocalització del capital, encara que eficaç en la transferència de béns comuns i necessaris – com seria el sòl urbanitzable de propietat privada – a una esfera de poder externa. L’afany extractivista seria la base de la relació, la titularitat del capital passa a un segon terme. Àdhuc, el capital podria ser d’origen local, en aquest cas, l’explotador seria, a la vegada, l’explotat.
Corol·lari. El PP i Vox commemoraren amb fruïció el 18 de juliol aprovant al Parlament la Llei d’actuacions urgents destinades a l’obtenció de sòl mitjançant projectes residencials estratègics a les Illes Balears. Definitivament no hi ha colonialisme sense un govern col·laboracionista. Al doble exercici plantejat a aquest escrit, la gran trampa del sistema, en el primer cas, consisteix a enfrontar el petit i mitjà empresari al treballador (reduït aquest a la condició d’una nòmina), culpabilitzant-ho pels sous alts, i al govern de l’Estat, per la reforma laboral i altres reformes de caràcter social, obviant la cobdícia egocentrista del gran capital que controla el mercat.
En relació amb l’habitatge, la gran coacció consisteix a prefabricar una aparent llibertat de l’individu per afrontar el seu propi projecte vital, mentre el Govern posa al mercat més sòl urbanitzable que l’únic que generarà serà avivar l’avarícia especulativa del mateix mercat immobiliari i dels grans fons que el controlen. Obviant, en aquest cas, que el problema de l’habitatge no és individual, sinó que és estructural i afecta a àmplies capes de la societat i que només posant límits al mercat serà possible trobar solucions. Aquest és el nus de la qüestió, en tots dos casos darrere de les falses solucions afloren el pensament i les orelles del llop de la dreta radical.
