El periodisme que no és normal
La desgràcia de les bessones de Sallent s’ha convertit en el focus d’atenció dels programes més sensacionalistes de la televisió. Quan el nivell de tragèdia és tan elevat, les presentadores sobreactuen el seu dolor per exhibir una gran sensibilitat sobre el drama mentre furguen sense cap mena d’escrúpol. A Telecinco, divendres al matí, a El programa de Ana Rosa, la presentadora Patricia Pardo donava pas a l’enviada a Sallent perquè tenia el testimoni d’una familiar de les criatures. Quan aquests programes anuncien “un familiar” sense precisar el vincle és perquè la proximitat del parentesc és més aviat dubtosa. Aleshores, la periodista aclaria que l’entrevistada no era familiar però que, tot i així, ella se’n sentia per la seva proximitat amb les bessones. La dona ho confirmava i contestava les preguntes amb força vaguetats. La insistència del programa se centrava en descobrir els motius que van portar les germanes a aquella situació tan terrible. Hores després, a La Sexta, en el magazín Más vale tarde, la presentadora Cristina Pardo ja advertia al tractar el cas que les nenes eren víctimes d’assetjament escolar “porque se metían con ellas por el acento argentino, porque les decían que tenían que aprender catalán ” i afegia que una d’elles patia molt perquè havia demanat que li diguessin Ivan. Després oferia un enregistrament de l’avi de les nenes que confirmava els primers arguments. A continuació, Cristina Pardo va anunciar l’entrevista amb una amiga de la família i portaveu. Era la mateixa dona del matí, aquesta vegada acompanyada d’una altra noia que murmurava de fons. “No és de la família”, deia quan donaven pas a la primera. L’entrevista va ser desafortunada. Primer per preguntar com estaven els pares i el germà de les nenes. “Cómo va a estar. Es su hermano ” deia la dona. Indagava en les motivacions del bullying. “¿Había un asunto por el que se metieran con ellas de manera recurrente? ”, intentant que reapareguessin els motius de l’idioma. També preguntava com era la personalitat de la nena que havia mort i finalment consultava si existien problemes en l’àmbit familiar tal com havia comunicat el Govern català, i si la família “era normal”.
En un cas d’aquestes característiques, anticipar-se a les conclusions de la investigació oficial cau en un exercici morbós. Periodísticament, cal entendre on ha fallat el sistema educatiu i d’atenció a la infància per denunciar-ho i posar-hi remei. Ara bé, indagar en qüestions familiars és un exercici que socialment no ens aporta res. Fer-ho públic només pot servir per estigmatitzar els pares i vulnerar la intimitat de les nenes i la família. Arrossegar-ho a una qüestió lingüística ja és deformar el context amb voluntat d’espectacle, polititzant un drama prou dolorós per als implicats. Però basar-ho tot en entrevistes a peu de carrer a suposats amics de la família és una temeritat. És difícil establir què és una família normal. Però és fàcil detectar el periodisme que no ho és.
