19/07/2022

Ferreras, el periodisme i la ‘guerra bruta’

3 min
Antonio García Ferreras en un moment d''Al rojo vivo'

Les pornogràfiques gravacions que hem sentit i que diria que continuarem sentint han deixat molt malparats, a banda de l’excomissari José Manuel Villarejo, una colla de polítics, policies i també algun jutge. I als periodistes que es prestaven a publicar mentides contra, posem per cas, l’exalcalde Xavier Trias o Pablo Iglesias. Un dels assenyalats per les gravacions de Villarejo és Antonio García Ferreras , de La Sexta, que admetia en una cinta haver difós una greu informació contra el líder de Podem a desgrat de sospitar que era mentida (“es demasiado burdo”). 

El 2016, quan Pablo Iglesias liderava Podem, el digital OK Diario, dirigit per Eduardo Inda, va publicar que el govern veneçolà de Nicolás Maduro havia dipositat 272.000 dòlars en un compte d’Iglesias en un paradís fiscal, les caribenyes illes Grenadines, cosa totalment falsa i que Iglesias va negar amb vehemència.

A desgrat d’utilitzar el truc de citar un altre mitjà –en aquest cas Ok Diario, d’extrema dreta i amb una reputació zero justament per publicar boles–, Ferreras, personatge d’esquerres, no té perdó ni disculpa. Tampoc en tenen la resta, com el mateix Inda i altres que es fan dir periodistes, però que s’han dedicat a difondre mentides sabent-ho i amb la clara intenció d’adulterar el joc polític, molt particularment intentant destruir l’independentisme català i Podem. No és, certament i per desgràcia, la primera vegada que es produeix una conspiració de periodistes, però potser aquesta vegada és quan presentava una connexió més íntima amb els aparells de l’Estat. Val a dir que aquest tipus de dinàmiques, almenys a una escala rellevant, es produeixen sempre a Madrid, que és on es concentra l’autèntic poder a Espanya.

Mentir intencionadament és, en periodisme, el gran pecat capital. Es va contra algú difonent falsedats –de la naturalesa que sigui– a fi que la seva reputació quedi com més bruta millor. El mal que es fa sol acabar destrossant la vida de l’afectat, que, encara que tingui la sort de poder demostrar que el que es diu no és cert, mai no podrà aconseguir que es repari el gravíssim perjudici patit.

Mentir és el gran pecat capital del periodisme no sols perquè s’intenta ensorrar algú, sinó sobretot perquè mentint expressament s’està violant el pacte que dona sentit a la feina periodística i a l’existència de mitjans d’informació. És un pacte pel qual els ciutadans presten atenció i dipositen la seva confiança en els periodistes a canvi que ells els expliquin el que ha succeït de la forma més acostada possible a la realitat. Observem que, realment, el debat essencialista, ontològic, sobre la veritat (o l’objectivitat) aquí resulta sobrer, ja que el que compta és l’afany per perseguir la veritat, per acaçar-la, existeixi o bé no existeixi. L’important és aquest compromís. El periodisme, en resum, ha d’estar sempre i en primer lloc al servei dels ciutadans, de la societat democràtica.

Justament això és el que recull la jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol, entre molts altres. El periodista pot equivocar-se i difondre una informació errònia, però sempre que hagi actuat amb honestedat i solvència, que és com se suposa que actua un periodista. El que no pot fer és dedicar-se a vomitar informació adulterada, que és el que han estat fent –i fan– alguns. 

Per què un seguit de periodistes han participat en la "guerra bruta" contra els independentistes i Podem? Per interessos, és a dir, per ambició, o bé per convenciment ideològic. Quasi sempre pels dos motius. I els directius i propietaris de les empreses periodístiques, per què ho han impulsat o ho han permès? Fàcil: per les mateixes raons, això és, per interessos, per convenciment, per totes dues coses.

Permetin-me fer una consideració final: quan un ha sentit mitja dotzena dels àudios de Villarejo, s’adona que ha xocat, que ha picat de morro, amb una cosa molt lletja. Té la percepció que a través de l'orella se li revela cruament la distància, absolutament excessiva, pornogràfica, entre allò que hauria de ser i allò que realment és. Entre la teoria i la pràctica. Entre el discurs de la democràcia espanyola com “una democràcia plena” i la realitat quotidiana. Això ens ha d’indignar, certament, però sobretot ens ha de fer, com a ciutadans, més exigents. Per descomptat, també amb el periodisme. 

stats