Els perills de la verborrea com a opció vital
Són per totes bandes, no s’amaguen i boten en qualsevol moment. Són els opinòlegs professionals, persones que no poden estar callades perquè potser el cap els explota per acumulació de tòpics, de frases buides i de citacions poc interessants, l’única funció de les quals és fer pornografia de l’erudició. Són exhibicionistes de la paraula, que mostren ‘les seves parts’ sense pudor, que informen els altres dels seus pensaments, perquè és possible que el món deixi de girar si queda alguna persona coneguda sense saber què pensen sobre tota mena de qüestions.
El seu àmbit d’actuació és ampli. Poden opinar de la vida dels altres (“et queden millor els cabells llargs”, “t’has aprimat”, “no hauries de ser tan antipàtica”, “hauries de tornar a beure alcohol”, etc., etc., etc.) i dels assumptes més elevats de la geopolítica internacional (“en els conflictes armats, els civils sempre són les víctimes”, “ja fa quasi 100 anys que el problema palestí està sense solució”, “els poders del món estan ocults”, etc., etc., etc.) dins d’una mateixa conversa. I mai no reconeixen que no dominen un tema, ni consideren que s’estimen més no opinar per prudència i manca d’informació.
Normalment, aquesta espècie de verborreics t’escolta amb un únic objectiu: tenir un pretext per dir la seva. I hi ha un altre fet curiós en el seu comportament, perquè solen competir. Si tu no et trobes bé, ell està pitjor; si has tingut molta feina, ell frega l’esclavitud; si has vist una pel·lícula al cine, ell n’ha vistes dues; si t’agrada un escriptor, ell s’ha llegit les seves obres completes; si has adoptat un ca, ell està a punt de muntar una protectora d’animals.
Ara bé, els verborreics tenen una part ben positiva que no es pot eludir. T’ensenyen a apreciar aquelles persones que habitualment estan al teu costat amb certa dosi de discreció, que t’escolten, que et pregunten què en penses i que, quan hi diuen la seva, sol ser fruit d’un raonament, d’un procés de reflexió. Pot ser que no hi estiguis d’acord, però, com a mínim, s’obren les portes a una conversa, un debat, un intercanvi vertader de parers que acaba sent enriquidor i que potser et fa canviar algun dels teus pensaments.
Aquestes persones són com a petites joies i molt valuoses. Mentre que els opinadors professionals no arriben ni a la categoria de bijuteria. Són falsos, de plàstic i acaben resultant patètics. De vegades et demanes si es comporten d’aquesta manera perquè estan tots sols. Però els moments de pietat duren poc, bàsicament fins a la següent sentència. La llàstima de tot això és que ningú del seu entorn no els diu res. Tothom calla i ho suporta com pot. Tal vegada s’escampa com un secret entre el grup d’amistats que en Fulano és un autèntic plom. Què passaria si algun dia, davant d’un opinòleg professional, d’un verborreic, algú digués: “Em sap greu, però això que dius no m’importa absolutament gens. Encara més, trob que t’ho podries reservar només per a tu”? Seria tota una revolució.
