Perdre aigua quan menys en tenim

Com cada temporada d’estiu, el Govern de les Illes Balears publica les dades de consums i pèrdues a la xarxa de subministrament d’aigua dels municipis illencs. Enguany aquestes dades han sortit al setembre, a la vegada que el mateix Govern anunciava l’entrada en alerta de sequera a l’illa d’Eivissa i de gran part dels municipis del Pla de Mallorca. La resta dels territoris de les Illes no se’n salven del tot i se situen des de fa temps en una preocupant situació de prealerta de sequera. Només Formentera es troba en una situació de normalitat, en gran part perquè no depèn de l’aigua subterrània, atès que el 100% del consum urbà d’aigua i el consum al sòl rústic és subministrat amb aigua dessalinitzada. Es pot dir que sense la dessalinitzadora, Formentera estaria morta hídricament. O en altres paraules, és com tenir un pacient fent vida normal sense saber que depèn completament de la tecnologia i la dependència energètica associada, amb el risc que això suposa.

Però tornant a les dades de consum i pèrdues, crida l’atenció com el consum urbà d’aigua continua creixent any rere any a totes les Illes, accelera la sobreexplotació dels aqüífers i ens exposa cada vegada més a una situació d’escassetat hídrica crònica. Però el que és més preocupant de tot és com a la vegada es mantenen les elevades pèrdues d’aigua a les xarxes urbanes de subministrament de molts municipis. Això fa que la sobreexplotació sigui més forta perquè s’ha d’extreure més aigua a causa de tota la que es perd a les canonades fins a arribar a les nostres llars. Un exemple és el Pla de Mallorca, on els aqüífers es troben en mal estat i els municipis arriben a perdre més de la meitat de l’aigua potable pel camí (52% a Maria de la Salut, 51% a Ariany i 30% a Llubí). Aquesta situació és bastant generalitzada a Mallorca, on es repeteix un mal estat dels aqüífers i elevades pèrdues a les xarxes (67% a Campos, 54% a Artà i 35% a sa Pobla). A les illes d’Eivissa i Menorca també ens trobam aquesta situació als municipis de Sant Josep, Santa Eulària i Ciutadella. Tot plegat produeix un cercle viciós negatiu de sobreexplotació continuada fins a arribar, en molts casos, als talls d’aigua i pèrdua de qualitat de l’aigua a les nostres aixetes.

De la lectura d’aquestes dades també destaca que molts d’aquests municipis amb elevades pèrdues acaben demanant ajuda al Govern per connectar-se a la xarxa d’aigua dessalinitzada, com ha passat recentment a sa Pobla i Ariany. Però no hem d’oblidar que no faria falta un recurs addicional d’aigua dessalinitzada si les pèrdues estiguessin per sota del 17%, tal com estableix el vigent Pla hidrològic de les Illes Balears, com a objectiu obligatori a complir abans de l’any 2027. Utilitzant novament el paral·lelisme de la salut, és com donar a un malalt medicina molt cara i mentrestant continuar mantenint-ne els mals hàbits. És una tendència que s’ha repetit a totes les Illes: només quan s’esgoten els recursos hídrics subterranis, es comença a utilitzar l’aigua dessalinitzada com a recurs alternatiu, però queda encara pendent la renovació de la xarxa de subministrament després de dècades de manca de manteniment. És trist pensar que ningú es preocupava de l’aigua que es perdia pel camí quan hi havia aigua o era molt barata. 

Una altra realitat que no hem d’oblidar és que gran part de la crisi hídrica que pateixen molts municipis de les Illes no és per manca d’aigua, sinó per aquestes pèrdues a la xarxa de subministrament; és el que alguns anomenen ‘sequera tècnica’. Un exemple és la serra de Tramuntana a Mallorca, on els aqüífers es troben en bon estat, però els ajuntaments han d’aplicar talls d’aigua o reducció de pressió cada estiu. Així, aquest estiu han estat notícia nombrosos municipis de la Serra per la manca d’aigua, tot i que realment el problema era que perdien més de la meitat de les aigües que extreien dels seus pous (59% a Esporles, 42% a Banyalbufar i 40% a Fornalutx). Per aquest motiu, és fonamental que els municipis accelerin les seves inversions per resoldre aquesta hemorràgia d’aigua que pateixen. És veritat que molts municipis són petits i no tenen recursos humans i tècnics per resoldre un problema que ve de lluny i, per aquest motiu, és clau que els consells insulars s’hi involucrin més per donar-los suport, no només amb inversió sinó també amb mitjans humans. També és una bona notícia que el Govern de les Illes Balears hagi incrementat les ajudes als municipis dels doblers recaptats amb l’impost de turisme sostenible, però, novament, aquestes ajudes econòmiques tindran una escassa execució si no es reforcen els ajuntaments amb recursos humans i tècnics.

Una darrera qüestió a debatre darrere aquestes dades és com a molts municipis les pèrdues es produeixen a petites xarxes de subministrament privades a urbanitzacions i barris de les quals no es fan càrrec els serveis municipals i per tant encara tenen molt menys manteniment. Un exemple recent és Palmanyola, on històricament es gestionava per una empresa familiar i finalment ha hagut d’estar municipalitzada per l’Ajuntament de Bunyola per garantir un manteniment mínim. A Eivissa hi ha moltes urbanitzacions i barris amb una històrica gestió de petites empreses que, una vegada es troben les xarxes amb una necessitat d’una forta inversió, és quan els consistoris les acaben “rescatant”. A Santa Eulària va passar amb Aigües del Fornàs, que subministrava aigua al poble de Jesús i voltants i es va acabant municipalitzant. A altres municipis com Sant Antoni encara no s’ha fet del tot i això provoca que tot i que les xarxes municipals tinguin un bon rendiment, les pèrdues globals del municipi estiguin per sobre del permès d’acord amb la normativa autonòmica.

Però no tot són males notícies i també s’ha de dir que molts municipis han aconseguit millorar molt les seves xarxes de subministrament. Palma, Pollença, Sóller, Calvià i Andratx a Mallorca; Maó, Sant Lluís i Alaior a Menorca, i Sant Joan i Formentera a les Pitiüses, n’han reduït les pèrdues fins a arribar a un rendiment òptim de les xarxes. També s’ha de dir que a molts d’aquests municipis es consumeix aigua dessalada i és quan l’aigua és cara quan es treballa a no perdre’n ni una gota. L’exemple més clar és Formentera, on el 100% de l’aigua subministrada és dessalada i les pèrdues a les xarxes és de només un 14%. També és molt important no oblidar que s’han d’accelerar les actuacions en tot el cicle urbà de l’aigua. En la planificació i regulació, molts de municipis encara haurien de redactar plans de gestió sostenible de l’aigua, ordenances d’estalvi i noves ordenances de tarifes de l’aigua, com a punt de partida. També és fonamental que els municipis i el Govern tinguin com a objectiu principal tancar el cicle de l’aigua i reutilitzar l’aigua depurada per a usos agrícoles, urbans o, fins i tot, per la recàrrega d’aqüífers. Malauradament, totes aquestes mesures són inútils si no es posa límit a la saturació turística i al creixement urbanístic que és l’arrel de tots els problemes, no només de l’aigua, que pateixen les nostres illes.