Avui toca pensions, puix s’han convertit en l’exemple més gràfic de l’emergent conflicte intergeneracional a Espanya (no l’únic), que s’intensificarà a mesura que augmenti l’explotació dels més joves per la resta de població, més ben protegida pels governs de torn.
Els canvis en la regulació de les pensions poden acabar sent un dels pitjors llegats que deixarà l’actual govern de PSOE-Podem (P+P, en endavant) en l’àrea econòmica. El govern P+P va equivocar-se suprimint la garantia de sostenibilitat introduïda pel govern del Partit Popular (PP), en lloc d’ajustar-la, si volia fer-la menys regressiva en els seus efectes, atès el nivell de les pensions més baixes a Espanya. Així mateix, es va equivocar reintroduint l’actualització automàtica per IPC de les pensions de forma generalitzada; podria haver-ho fet de forma limitada a les pensions més baixes, cosa que hauria tingut un efecte progressiu. Però ho va fer per a totes les pensions, també per aquelles que superen els salaris mitjans d’entrada dels nous cotitzants, que són els que paguen les pensions que ara es cobren.
Derogar les reformes de pensions del PP no va ser el problema. Les reformes es poden derogar; és qüestió de tècnica legislativa. El problema va ser derogar la reforma sense un mecanisme alternatiu per aconseguir els seus objectius: reduir el desequilibri a llarg termini entre ingressos i despeses del sistema de pensions. A més, s’accentuà el desequilibri amb el retorn a l’actualització automàtica per IPC.
Altra vegada: el govern P+P podria haver aplicat altres fórmules –més progressives– de contenir la despesa futura, o d’augmentar els ingressos del sistema, però no ho va fer. Equivocació? Van ser decisions dirigides a conservar i eixamplar els vots dels pensionistes, ja la gran fracció electoral d’interès particular a Espanya (i a Catalunya), i creixent. Per cert, tants teòrics del populisme com volten, caldria que expliquessin, si això no és populisme, què és doncs el populisme.
En resum: la política electoral del govern P+P ha provocat un augment sobrevingut (electoral) de despesa en pensions equivalent a 1,6 punts del PIB a 2030, i 3 punts del PIB a 2050, segons ha calculat el mateix govern d’Espanya (vegeu p. 46 de l’informe Ageing Report 2021. Country fiche Spain). Retinguin la dada; hi tornem més avall.
I ara arriba el comodí "excusa europea": resulta que els dolentots europeus ens obliguen a fer retallades de les pensions, igual que ens obligaven a retallar despeses socials fa 10 anys. És fals. La UE obliga a mantenir una perspectiva equilibrada entre despeses i ingressos (en general), i en pensions contributives (en particular), perquè els països que transfereixen rendes no volen subsidiar desequilibris eternament.
S'hi pot estar més o menys d’acord (generalment, depèn de si s’espera rebre o transferir subsidis). Però el fet és que l’equilibri no és obligatori via retallada de despesa; es pot aconseguir via augment d’ingressos. Per això hi ha molts països a la UE que tenen despesa pública superior a Espanya, però també ingressos superiors. Ara bé: si el govern d’un país s’entesta a no reduir el desequilibri via ingressos (generalment perquè els impostos amb gran potencialitat recaptatòria –IRPF i IVA– castiguen electoralment), algú acaba demanant què es fa per reduir la despesa... i en aquestes estem les darreres setmanes.
D’ací les giragonses del ministre Escrivá, que sap de què va l’assumpte, i mira que els problemes no esdevinguin ingestionables mentre hi sigui ell. O la vicepresidenta Calviño, que també sap bé de què va l’assumpte. Per això han aprovat l’augment del període de còmput per calcular les pensions; una mesura que redueix les pensions de forma agregada, però beneficia les persones que han tingut la seva història de cotitzacions truncada els darrers anys, una situació cada cop més freqüent.
Ara, amb l’augment de les cotitzacions socials s’ha comès un error, vist en perspectiva. El canvi és molt petit: tant, que no resoldrà cap problema. Apujar les quotes un 0,6% recapta un 0,16% del PIB; és no res comparat als 1,6 i fins a 3 punts percentuals que es deia més amunt. Però ho fa apujant el cost del treball. En les darreres dècades ha costat molt desplaçar tributació des del treball a altres impostos generals. Per què fer-ho? Doncs perquè els països que carreguen sobre impostos generals en lloc de sobre el treball tenen productes més competitius, cosa que afavoreix la producció local i l’exportació.
El govern del P+P ha estat irresponsable en matèria de pensions: ha agreujat els problemes en lloc de buscar altres formes de resoldre’ls. Ara, la necessitat punxa, i s’han començat a posar pegats. Però això només ha començat. I cada cop serà més complicat embridar els problemes, puix l’entrada dels baby-boomers a la jubilació tindrà uns efectes electorals importants.
Les reformes de veritat arribaran quan la cosa no aguanti més, amb més trauma del que hauria estat necessari, i també amb més conflicte intergeneracional que si s’hagués reconegut fa temps una cosa ben senzilla: els jubilats han cotitzat el que els van manar... però el que els van manar cotitzar està lluny del que es necessita per finançar les pensions. Tothom n’és conscient, per cert. I desplaçar tot l’ajustament als que arribaran després, avui és pa però demà serà fam (i molt injust). Continuarà.
