Pensar filosòficament ara

PalmaPensar filosòficament ara és més difícil que mai, perquè una gran part de la humanitat ha donat l’esquena al pensament, ja no s’atreveix a pensar. Hem perdut l’hàbit de llegir i el costum de pensar. Ens hem convertit en receptacles buits i passius que delegam per peresa la resolució dels problemes a una minoria de savis i experts. A més, aquesta passivitat es veu agreujada pel biaix de confirmació, un mecanisme psicològic que actua silenciosament en les nostres ments, i pel qual només escoltam allò que volem escoltar i ens creiem exclusivament allò que està d’acord amb les nostres creences, amb el que ens convé i beneficia de manera particular. Ja no cercam la veritat, sinó que consumim informacions acríticament.

La percepció personal és que hem renunciat voluntàriament a sortir de la ignorància, que, tot i saber que vivim dins un món enganyós, el preferim al món vertader, perquè abandonar la fantasia en la qual vivim instal·lats requereix massa esforç, i perquè és molt més divertit viure la vida com si fos un videojoc.

El coneixement i la infelicitat

Un dels mites contemporanis més arrelats és que el coneixement ens fa infeliços, que per ser feliços hem de ser ignorants i viure la vida amb indiferència, perquè aspirar a saber és equivalent a desitjar ser infeliç. El mite de la felicitat trasllada la idea que és millor esquivar els problemes i viure despreocupadament, de manera egoista, d’esquena a la realitat i al que ens envolta, acceptant les desigualtats i les injustícies amb resignació i conformisme, aplicant la llei del mínim esforç, abandonant l’esperit de superació i el desig de conèixer que ens humanitza i ens protegeix del fanatisme, l’odi i la violència irracional.

En El Sentiment tràgic de la vida, Unamuno va llançar una proposta molt polèmica que es resumia en la frase ‘Que inventin ells!’, i que podia interpretar-se com una renúncia a la tendència europeista de pensar científicament el món a favor de la reivindicació d’un pensament més místic i literari, la via reservada a la filosofia espanyola. En les societats contemporànies, la provocació intel·lectual d’Unamuno s’ha convertit en el desig ‘Que pensin ells!’, dirigit cap a qualsevol altre, i que s’ha vist encara més radicalitzat amb l’acceptació universal que no és bo ni convenient tan sols pensar. D’aquesta manera, s’ha popularitzat la idea que no és necessari pensar filosòficament l’existència ni els valors que han de guiar la conducta i la convivència, que senzillament es tracta de viure i ser feliç sense preocupacions, perquè comprendre les coses ha deixat de ser una prioritat, ja que és més còmode reproduir el relat construït pels poders econòmics i polítics.

La renúncia a la veritat, o postveritat, és una ferida personal i social que mai no havíem tingut tan oberta, i que no només afecta la filosofia i el seu afany de cercar la veritat i aspirar a la comprensió total, sinó que també ens fa vulnerables davant la manipulació i ens deixa indefensos davant l’explotació i l’esclavitud, atès que sense coneixement no és possible ser lliures. Mai com fins ara la ignorància havia adquirit un grau tan elevat de popularitat. De fet, ser ignorant no només està ben vist, sinó que es percep com el camí més dret cap a la felicitat, perquè el fet de no pensar s’interpreta col·lectivament com un bé, una manera saludable de simplificar la vida.

D’altra banda, ha arrelat el discurs de la democratització de la veritat, que ha equiparat qualsevol opinió, fins i tot la més absurda, al coneixement. Sota la falsa idea que totes les opinions són igualment respectables i vàlides, s’ha imposat un relativisme epistemològic que defensa la manca de criteris objectius per determinar la validesa i la certesa d’un argument, i que no reconeix cap autoritat legítima per decidir què és vertader i què és fals.

Sota l’excusa que opinar és un dret que exigeix per si mateix el major respecte, els xerraires s’han apropiat dels altaveus mediàtics i han intoxicat l’opinió pública amb les seves mentides i alertes conspiranoiques, protegits pel marc de referència postmodern que aprova la veritat de tots els punts de vista. El fenomen del cunyadisme s’ha globalitzat i el seu impacte, abans limitat, ha traspassat les sobretaules i les barres de bar; ara ha trobat el seu refugi més natural a les xarxes socials, on els xerraires han pogut viralitzar a gran velocitat la seva pobresa intel·lectual.

Les xarxes socials són la nova indústria de l’entreteniment total i han estat capaces de captar l’atenció dels individus atomitzats mitjançant la personalització de continguts i el disseny d’imatges i estímuls audiovisuals irresistibles, fets a mida de gustos i preferències personals. Aquest engranatge algorítmic controlat humanament és una fàbrica de nous addictes a la ignorància i al consum compulsiu d’imatges i tendències estètiques efímeres, sense pausa ni control ni reflexió.

Cadascú viu reclòs dins el seu propi món, una bombolla tecnològica que ens acompanya onsevulla que anam a través dels dispositius mòbils, ens fa estar hiperconnectats i ens exigeix estar sempre disponibles. Aquesta disponibilitat sense límits espaciotemporals ens ha robat la privacitat i ha transformat l’oci en un temps ocupat, sacrificant el silenci, la pausa i l’avorriment, inseparables de la filosofia des del seu naixement i encara imprescindibles per mantenir una vida pensada i reflexiva.

El que apareix a les pantalles lluminoses genera dues reaccions aparentment oposades, però que es retroalimenten: “No em crec res” i, per tant, “m’ho crec tot”. D’aquesta credulitat escèptica neix el perill de discriminar a favor de la mirada i donar per vertader únicament allò que veiem i és tangible. L’atenció a la mirada i al precepte “si no ho veig no m’ho crec” no suposa una mirada atenta, sinó una sobremirada que posa l’accent en l’aspecte, en la superfície de les coses. En realitat, la llum de les pantalles enfosqueix, enlluerna i confon, i ens impedeix desitjar saber com són realment les coses.

Filosòficament, l’acceptació de la ignorància, del ‘només sé que no sé res’ socràtic, havia estat la primera passa cap al coneixement. Però ara aquesta declaració d’ignorància ja no esdevé un estímul per a la seva superació, sinó que s’ha convertit en un estat permanent del qual ja no es vol sortir. La ignorància ja no s’ha d’ocultar sota la mala consciència de la vergonya o el ridícul; ben al contrari, s’ha estès l’orgull de ser ignorant, el desinterès intel·lectual i la paràlisi de la curiositat.

Aprendre a pensar

La postveritat afecta molt negativament l’ensenyament de la filosofia perquè nodreix els prejudicis inicials de l’alumnat i la percepció heretada d’haver d’aprendre un saber inútil, que no respon als seus interessos reals molt parcel·lats i a les seves expectatives acadèmiques d’especialització. La divisió radical dels sabers se sosté sobre el tòpic utilitarista dominant, neutralitza la curiositat filosòfica i incrementa els dubtes sobre la conveniència d’aprendre a pensar, si tanmateix es volen cursar estudis d’arquitectura, medicina, física i alguna enginyeria, o si simplement hom es considera ‘de ciències’.

La filosofia que encara resisteix el mercadeig del coneixement i que no ha renunciat a ensenyar a pensar no es posiciona a favor de les ciències ni de les lletres, sinó que reclama una educació humanista fonamentada en el repte existencial de voler comprendre el món en la seva totalitat, sense aixecar fronteres ni trinxeres al coneixement; i naturalment convida a la desconnexió digital i a disputar la veritat amb anàlisi, argumentació, mètode, pausa i assossec.