Pel dret a una vida digna
Som a les portes d’un nou estiu, i ja s’intueix –i pateix– l’enèsima temporada alta asfixiant. Carrers saturats, carreteres col·lapsades, mercats i places convertides en aparadors turístics, i una crisi d’habitatge que fa estralls en la població resident. Aquesta realitat no és nova, però cada any és més insuportable.
Som molts els col·lectius socials, veïnals, ecologistes, per l’habitatge, feministes, de joves, etc. que des de fa anys alertam i confrontam les conseqüències de la turistificació des del compromís amb el dret a una vida i uns treballs dignes, el compromís amb la justícia ambiental i social i amb la defensa del territori. Per molt que empresaris i polítics s’hi entestin, la turistificació no és només una massificació puntual o, com deien alguns, qüestió de saber ‘gestionar l’èxit’: és un model econòmic extractivista que converteix el territori en mercaderia, que expulsa els residents, que acapara recursos naturals i serveis públics, i que genera una dependència econòmica fràgil i injusta. Aquesta dependència fa que qualsevol crítica sigui silenciada o ridiculitzada, mentre s’impulsen mesures que no són mesures de res més que de continuïtat.
Avui, la crisi d’habitatge és només la punta de l’iceberg. Els residents són expulsats dels seus barris, del centre de les ciutats, dels pobles i, fins i tot, del mercat immobiliari. Trobar un lloguer assequible s’ha convertit en una missió impossible per a la majoria. Mentrestant, PP-Vox impulsen polítiques irreversibles i sense precedents de liberalització de sòl, instrumentalitzant la problemàtica de l’habitatge per garantir els guanys i l’engreix dels sectors afins (immobiliaris, financers i constructors). Requalificacions de sòl rústic, legalització de construccions il·legals, cessió de terrenys públics a promotors privats i increments temeraris de densitat d’habitatges, desbordant barris i pobles i inflant una bombolla especulativa, territorial i demogràfica que no tardarà a esclatar-nos a la cara, de materialitzar-se tot plegat. Talment com si jugassin al Monopoly. Sense atendre l’esgotament de la capacitat de càrrega biofísica del territori. I també la social. No es tracta d’una opinió: és una realitat avalada per dades científiques i cada vegada més evident en la vida quotidiana de la població resident.
Però els nostres polítics, al més pur estil Mazón continuen girant l’esquena a aquesta realitat social i ambiental. El discurs oficial és cada vegada més buit i trumpià, mentre s’impulsen normatives regressives i projectes depredadors. La seva resposta és sempre la mateixa. Desgraciadament no en coneixen d’altra i en aquesta, en són vertaders experts: més promoció, més infraestructura turística, més creuers, més vols internacionals. I amb això, més pressió sobre els recursos, més col·lapse i menys futur.
Per això, diumenge, 15 de juny, tornam a sortir als carrers de Palma. I ho feim conjuntament amb altres mobilitzacions a les Pitiüses i en coordinació amb col·lectius de tot el sud d’Europa. No és una protesta més: és un crit col·lectiu per aturar la destrucció i exigir un canvi estructural profund. No podem continuar permetent que les nostres illes siguin tractades com un producte, mentre els seus habitants viuen precaritzats, invisibilitzats i expulsats.
No hi ha cap política real de decreixement turístic, ni una planificació valenta que posi fre a la destrucció territorial. El que hi ha és un segrest institucional, on els interessos del sector turístic i immobiliari marquen l’agenda política. Aquesta aliança entre poder econòmic i poder polític perpetua un model que beneficia una minoria i condemna la majoria, present i futura.
Moratòria urbanística, limitació del nombre de places turístiques, regulació real del lloguer vacacional, fiscalitat ambiental i participació ciutadana efectiva en la presa de decisions. És demanar tant? Necessitam garantir el dret a l’habitatge, a l’aigua, als serveis públics, a la tranquil·litat, a la cultura pròpia i al territori. I això només serà possible si es posa en qüestió el dogma del creixement il·limitat i la profunda convicció d’alguns que “aquí, vivim del turisme”. Ells sí. Viuen del turisme i a costa de territori i persones. La societat malviu –o ho intenta– tot i el turisme. El turisme és també una forma d’injustícia social que s’amplifica a més, de manera interseccional: no afecta igual ni de la mateixa manera dones, persones migrants, joves, treballadors precaris, col·lectius racialitzats i persones amb diversitat funcional. Sempre pot ser i és pitjor.
Cada vegada tenim més la sensació de ja no poder més i des d’aquí ens organitzam, resistim i proposam i ens construïm alternatives. El carrer és el nostre altaveu, però també ho són les aliances, les xarxes comunitàries i els espais d’autoorganització, que aquests dies s’activen fort arreu de l’illa per tornar a dir “basta”.
Per una vida digna, per una economia justa i per un present habitable que pugui generar futurs desitjables i justos, hem d’aturar la turistificació. No és només una qüestió ambiental: és una qüestió de supervivència col·lectiva. I per això, aquest 15 de juny, tornam a exigir el dret a una vida digna.
