PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe Ferran Camps i Vallejo (Barcelona, 1945-2002) a l’'Avui' (17-II-1977). Avui és l’aniversari d’una data clau en la Guerra dels Segadors: el Corpus de Sang (7 de juny de 1640). Ferran Camps reivindica en aquest article la figura del president Pau Claris (Barcelona, 1586-1641) quan en els primers temps del postfranquisme el seu nom i la seva memòria encara eren proscrits.
El 27 de febrer farà anys de la mort d’un català il·lustre marginat durant els quaranta anys de franquisme: Pau Claris, màxim responsable de la Generalitat de Catalunya en iniciar-se la guerra dels Segadors. [...] Fora injust que els catalans oblidessin el qui fou un dels més il·lustres presidents de la Generalitat, del nostre govern. Nascut a Barcelona el 1586 en una família de juristes procedents de Berga, ell també doctor en dret civil i canònic, fou canonge de la catedral de la Seu d’Urgell. Els seus principals biògrafs, Josep Coroleu i Rovira i Virgili, esmenten els càrrecs que ocupà en el braç eclesiàstic i la seva participació en assemblees religioses i polítiques. La seva actuació com a parlamentari li donà un prestigi notable i el feu arribar a la presidència de la Generalitat l’any 1638 per a un trienni que anava a ser decisiu en la història de Catalunya. Perquè el centralisme absolutista pretenia acabar amb l’autogovern del Principat. I aprofitant la guerra contra el rei de França Lluís XIII que s’enfrontava a Felip IV, hàbilment manipulat pel comte-duc d’Olivares, Catalunya era plena de tropes estrangeres, i el mateix territori nacional era amenaçat puix que la fortalesa de Salses, la nostra frontera nord, era greument amenaçada per les tropes franceses. Amb aquesta excusa, les tropes de Felip IV cometien tota mena d’abusos que són recollits en la versió original del cant dels Segadors i que acabarien per produir la insurrecció popular contra el mal govern i a favor de la nostra personalitat nacional i el nostre autogovern. A tot això, des de la presidència de la Generalitat Pau Claris comença a prendre decisions importants i es fa càrrec de la direcció de l’enfrontament armat que contra el rei hi ha després del Corpus de Sang –7 de juny de 1640–, fet que abans de la darrera guerra civil es recordava en una concentració davant la suprimida estàtua de Pau Claris al saló de Sant Joan, concentració que hauríem de plantejar-nos, en igual com enguany hem recordat massivament i popular l’Onze de Setembre. [...] Però si ens limitem a dir que Pau Claris morí ara fa anys i que li refarem l'estàtua o tornarem a posar el seu nom a un carrer, serà menystenir els ideals polítics d'aquell president de la Generalitat. El que hem de dir i fer és restaurar el nostre autogovern al més aviat possible, partint de la base que cal aconseguir-ho ja abans de les eleccions. S'ha dit sovint que Catalunya, i per tant també la Generalitat, no és negociable. El que sí és negociable són les fórmules de poder polític concret, tot i que l'oposició catalana democràtica posa una fita mínima: la teníem en l'Estatut del 1932. Alguns dels nostres detractors i dels qui minimitzen la nostra nacionalitat fan veure que les nostres reivindicacions són cosa de romàntics del segle passat i obliden que la nostra consciència política ve de molts segles. Però com que durant la dictadura franquista s'ha intentat fer oblidar la nostra història i els nostres símbols, cal una tasca de recuperació amb caràcter urgent. És per això que hem de fer memòria dels nostres dirigents, homenatjar-los i, sobretot, donar-los a conèixer als nostres infants. […] El record de Pau Claris ens ajuda a reclamar la Generalitat i el seu president ja abans de les eleccions.
