Participar també és obrir noves formes de participació

Hi ha paraules que, de tant repetir-les, corren el risc de perdre la capacitat d’interpel·lar-nos. Participació n’és una. 

El Consell de Mallorca acaba de convocar ajuts per a projectes de participació ciutadana. Resulta interessant aturar-se a reflexionar sobre el que la mateixa institució diu que vol fomentar.

La convocatòria parla d’implicació activa de la població en la vida col·lectiva, d’una societat més cohesionada i compromesa amb el bé comú. Defineix la participació com un conjunt de processos col·lectius mitjançant els quals les persones poden debatre, deliberar i incidir en els assumptes que afecten la vida en comú. Parla de definir prioritats col·lectives, aportar visions diverses, contribuir a la presa de decisions i orientar les polítiques públiques. I assenyala expressament que participar és molt més que ser espectador.

És difícil no estar-hi d’acord. 

Però precisament per això creim que val la pena obrir una pregunta: estam emprant una concepció de la participació prou àmplia per reconèixer com es genera avui la participació ciutadana?

Perquè no tota participació comença allà on la institució ja ha preparat un espai per participar. 

A vegades comença molt abans.

Comença creant les condicions perquè persones que mai no han participat puguin fer-ho. En barris on hi ha dificultats per a l’organització col·lectiva. Entre generacions que amb prou feines es relacionen. En comunitats que no tenen una relació habitual amb les institucions. Entre persones que no se senten interpel·lades pels mecanismes convencionals de participació.

En aquests contextos, la cultura, la mediació i les pràctiques artístiques poden funcionar com a dispositius d’activació ciutadana. 

No perquè una activitat cultural sigui, per si mateixa, participació. 

La qüestió és una altra.

Hi ha processos que es dissenyen com una arquitectura de relacions: escoltar, detectar necessitats, generar vincles, posar coneixements i experiències en comú, obrir espais de diàleg, formular preguntes, contrastar posicions, construir propostes, prendre decisions i avaluar què ha passat.

Dins aquesta arquitectura poden existir moltes accions diferents. Allò que es veu pot ser una activitat concreta. Però el que està passant és un procés molt més ampli. L’activitat és un dels engranatges.

I l’engranatge importa, perquè en posa d’altres en moviment: persones que es coneixen, veus que apareixen, conflictes que es fan visibles, coneixements que circulen, relacions que es creen, propostes que es formulen i comunitats que adquireixen capacitat per intervenir sobre allò que els afecta.

Això és especialment rellevant quan parlam de participació en territoris o comunitats on participar no és un hàbit adquirit.

Perquè una política pública de participació no s’hauria d’adreçar únicament a qui ja sap participar. També s’hauria de demanar com aconseguim que hi participin aquells que mai no ho han fet.

I aquí apareix un dels reptes per a les institucions: reconèixer processos participatius que no necessàriament s’assemblen als formats tradicionals, però que aconsegueixen generar participació.

La mateixa convocatòria del Consell de Mallorca incorpora entre els seus criteris la deliberació i el debat, l’adopció de decisions fruit d’aquesta deliberació, la participació ciutadana en la planificació i el desenvolupament de polítiques públiques i el treball en xarxa.

Per això, la qüestió no hauria de ser si una determinada acció té aparença cultural, artística, educativa o comunitària. La qüestió fonamental hauria de ser quin procés genera, quines relacions activa, quines veus incorpora, quines preguntes obre, quines decisions permet construir i quina capacitat d’incidència produeix.

Si volem que la participació arribi a més persones, haurem d’acceptar que potser no sempre es presenta amb la forma que esperam.

I hi ha una segona qüestió que resulta difícil separar de la primera. 

Les formes de participació necessiten condicions per poder existir.

Una política pública de participació no es construeix només mitjançant convocatòries i declaracions d’intencions. També es construeix mitjançant condicions materials i administratives que permetin que les iniciatives ciutadanes es puguin desenvolupar.

Quan les resolucions dels ajuts arriben massa tard perquè les entitats puguin conèixer amb antelació els recursos amb què compten, es genera una contradicció mala d’ignorar. 

Les entitats han d’organitzar projectes, comprometre recursos, contractar persones, assumir despeses i complir uns calendaris d’execució i justificació sense disposar prèviament d’una informació fonamental: quin suport públic rebran i en quina quantia.

La mateixa convocatòria reconeix aquesta necessitat de liquiditat i estableix un sistema d’avançades per facilitar l’execució dels projectes. Però si la resolució arriba quan bona part del procés ja està en marxa, la qüestió de la liquiditat deixa de ser un detall administratiu. Es converteix en una barrera.

I les barreres administratives també tenen conseqüències sobre la participació. 

Una entitat petita pot tenir una idea, una comunitat implicada, una xarxa de col·laboradors i una enorme capacitat de feina, però no disposar dels recursos necessaris per funcionar durant mesos dins la incertesa.

No es tracta només de quants recursos rep una entitat. Es tracta de quines condicions estam creant perquè existeixi iniciativa ciutadana. 

Per això, una administració que vol fomentar la participació s’hauria de preocupar també perquè els procediments no acabin desincentivant, encara que sigui de manera involuntària, els que participen, organitzen, cuiden comunitats i posen en marxa projectes des de baix.

Potser aquest és el moment d’actualitzar la mirada. 

No per substituir uns models per uns altres. No per qüestionar el valor dels mecanismes institucionals de participació.

Sinó per ampliar el camp.

Per reconèixer que hi ha altres maneres de generar participació i que algunes aconsegueixen precisament allò que les polítiques públiques diuen que cerquen: incorporar persones noves a la vida col·lectiva, generar vincles, produir deliberació, fer emergir necessitats i construir capacitat ciutadana.

I, al mateix temps, per revisar uns procediments administratius que haurien d’estar al servei d’aquests processos i no convertir-se, encara que sigui involuntàriament, en un fre.

Perquè fomentar la participació no consisteix només a demanar a la ciutadania que participi. 

També consisteix a demanar-nos si les institucions estan preparades per reconèixer les formes en què aquesta participació neix.

I, sobretot, si estan preparades per deixar-la créixer.