La meva darrera pel·lícula mental

Sou nostàlgics? Enyorau coses, persones, llocs i situacions que fins i tot no heu viscut o que ni tan sols hauríeu d’enyorar? Jo sí. I de tant en tant, qualsevol dia es pot convertir en un diumenge horabaixa. Diumenge horabaixa. Tothom sap identificar el tipus de sentiment que aquestes dues paraules invoquen: aquelles hores ideades per replantejar-te els objectius de la teva vida, reavaluar la felicitat i caure en el parany de comparar-te amb els altres –mala cosa tenir obertes les xarxes socials. M’agrada llegir n’Alba Tarragó i la seva Filla Única, perquè sent que al seu cap també roda una pel·lícula de tardor caminant mentre cauen les fulles al nostre Central Park mental. No ajuda escriure aquestes línies quan una tempesta elèctrica il·lumina el cel, que ara esdevé fosc massa aviat.

Aquesta divagació inicial no és aleatòria, és per explicar-vos la darrera angoixa vital que m’assola, que s’afegeix a la llista de l’ecoansietat o la ràbia per temes cabdals com l'accés a l’habitatge i la turistificació massiva. L’altre dia vaig anar a comprar cafè a una petita botiga, situada al centre d’Inca, que m’encanta. M’agrada tant, que tant de bo consumís cafè per quedar-m’hi –més del que ja hi qued– escoltant les històries d’en Miquel, degustar-ne els productes i seguir les recomanacions que ofereix. Confessió necessària per a tothom qui no em coneix: mai no he tastat el cafè més enllà d’una culleradeta. Soc una boja del te; d’aquelles que tenen sabors per a l’horabaixa amb tocs de xocolata, d’energitzants per al matí, tasses a conjunt amb llaunes, accessoris i una tetera que, quan s’encén, ja em baixa les revolucions un deu per cent. Per sort, a la botigueta també hi venen tes, salsa Espinaler, galletes Panne di Stelle, salses fetes amb reducció de bourbon i desenes de productes que ara es dirien ‘gurmet’. 

I de nou, això no és el que m’interessa d’aquí. M’atreu el petit univers que s’hi dona cita: gent que s’hi atura a comprar el cafè i, de passada, fa petar la xerradeta mentre en Miquel els prepara un cafè perquè tastin les notes dolces del caramel que du una nova mescla que ha duit. Quan algú ve a casa li oferesc una tassa de Cafè Formentó, 100% arabica –com si sabés què significa això– i pas a relatar-li la història d’aquest cafè, que es va idear per acompanyar les famoses converses de l’hotel Formentor i com va canviar la manera de torrar el gra a Mallorca per adaptar-se als paladars dels distingits convidats internacionals. En Miquel m’ho va explicar un dia que anava sense pressa: em va repassar les notes del gust, el procés de torrar el gra, què va suposar per la indústria i com va desaparèixer fins que Café Rico en va recuperar la producció. Asseguda a la banqueta al costat del seu taulell, l’escolt fascinada, imaginant-me una Mallorca en blanc i negre, cantada per Bonet de Sant Pere, amb cafeters convertits en alquimistes per rebre els convidats més distingits al nord de l’illa. En Miquel fa poc va quedar vidu, i de tant en tant parlam del dol, de poesia, de la feina, del temps que fa i també de la vida –una neta seva va néixer el mateix temps que el meu fill– i intentam deixar les presses aparcades darrere la pesada porta de vidre. A vegades no funciona, i les nostres interaccions són purament comercials i ràpides, indolores. D’altres, m’acull com si fos a casa, mentre no puc més carregada amb una compra que havien de ser ‘quatre cosetes’, i un nin que es rebel·la fins i tot contra l’aire que respira. Llavors em fa una tassa de te i li ofereix una galleta a en Marc Martí, i, a mi, aquesta aturada a boxs improvisada em dona forces per arribar a casa.

Què passarà quan en Miquel ja no hi sigui? Els seus fills no sé si tenen intenció de continuar el negoci familiar, però, de cop m’envaeix una espècie de tristor i melangia. M’imagin l’aparador marró ple de tassetes i cafeteres substituït per llums blanques estèrils i maniquins esquifits lluint modelets fabricats a Turquia. No crec que les venedores de l’empori d’Amancio Ortega m’ofereixin agafar el nin mentre em col·loc la motxilleta o que em convidin a una tassa de te. Amb prou feines poden dir “Hola” per damunt de la música estrident i de les muntanyes de roba que s’acumulen amb la mateixa facilitat amb què acabaran a un abocador africà. Em fa por convertir-me en una persona que camina i recorda tot el que ja no hi és: els entrepans de Nenas Bocadillo a Palma; el primer restaurant japonès que va existir; Casa Roca i les seves bosses d’estrassa; la merceria del meu padrí. Fa temps vaig decidir pagar una mica més –o el preu just– per comprar al comerç local i evitar fer clic sempre que puc. Perquè quan un negoci desapareix, també ho fa una mica el nostre ADN que ens fa únics com a poble, ciutat o país. De sobte et trobes caminant per qualsevol ciutat que podria ser Dublín, Londres o Madrid amb les ‘mateixes cadenes de sempre’, les botigues virals del moment –des de gofres eròtics fins a carcasses de mòbil o pernil salat– i una identitat difuminada que ens fa a tots un poc més iguals i menys especials.