Un pare

Ell encara encara estava un poc dèbil, però cada dia millor. Semblava que havien quedat enrere les sessions de quimioteràpia i a poc a poc i amb paciència havia anat recuperant forces. Diria que jo estava pitjor que ell, completament perdut en mi mateix, devastat per un corc de desesperança impenetrable. Des de feia mesos ho veia tot fosc i sentia una tristor infinita, però curiosament a casa seva me'n sentia un poc al marge, protegit dels dimonis que m’assetjaven.

Així que, sobretot a l’estiu, em refugiava amb ells. I un dia de fa dos agosts em va demanar que l’acompanyés d’excursió a la Talaia de Son Jaumell. A la seva dona i filles no els va fer molta gràcia. Eren dies de molta calor i hi ha un tram de pujada curt però un poc exigent. Però ell volia provar-se. Aquella pujada no era una excursió, era un gest simbòlic: l’escenificació d’una victòria. Per a mi també era un gest, crec, tot i que encara no n’era conscient. Potser ja intuïa tot el que estava a punt d’abandonar, també una família adoptiva: la seva. O potser només es tractava de la típica exhibició entre mascles: som tots com infants.

El cas és que l’endemà vàrem partir ben d’hora, amb les dues cusses, mare i filla. Jo solia sortir a passejar cada matí amb elles i totes dues varen prendre el camí amb entusiasme, però quan vàrem començar a pujar el pendent, a mig camí, vàrem veure que a la mare li costava seguir-nos el pas. Fins aquell dia mai havia donat senyals de feblesa, però superada la part més dura, les potes de darrere varen deixar-li de respondre i es va quedar clavada, incapaç d’avançar ni una sola passa. Record els seus esforços inútils, els seus ulls implorants…

Després de fer el darrer tram per torns, mentre l’altre vessava aigua en un cocó perquè la cussa pogués beure, vaig haver de baixar l’animal a pes: des de dalt del puig fins a la platja, vaig dur la cussa ara a becoll ara entre els braços tot el camí.

Vaig sentir un estrany orgull de fer-ho i especialment de fer-ho davant d’ell. Intuesc que això diu alguna cosa de fins a quin punt aquell home era un segon pare per a mi i fins a quin punt jo volia demostrar-li que, tot i el que estava a punt de passar, ell i els seus m’importaven de veres i podien comptar amb mi.

La cussa va morir l’octubre següent. El dia que m’ho varen dir, em varen enviar una foto que m’havia fet aquell dia, sense jo saber-ho, on aparec d’esquena sostenint na Pura. Quan veig aquella imatge sent un poc d’orgull de la persona que som. No em passa tant sovint, sincerament.

Diumenge passat va morir ell.

Era l’aniversari del meu fill i vàrem tornar a la casa per celebrar-lo. Jo feia quasi un any i mig que ho hi anava però volia veure’l abans que fos massa tard: volia dir-li adeu. Quan vaig entrar a la seva habitació, crec que tots dos sabíem que aquell seria el darrer cop que ens veuríem. Supòs que per això va voler estar present quan dinàvem tots plegats. Va morir aquell mateix vespre, en els seus propis termes: a casa seva, amb els seus. Donant exemple fins a l’últim moment.

En el darrer any i mig, i després de tot el que ha passat després d’aquella excursió, he pensat molt en què és una família, què la constitueix, què ens significa com a tal, quins són els vincles que de veres ens uneixen. I després de pensar-hi molt estic bastant segur que el que ens fa família no és la sang, sinó la cura. I sent que ell, a la seva manera, va tenir cura de mi en un moment en què jo estava perdut i per això jo l’estimava i admirava com a un pare. I crec que per això estic tan orgullós d’aquella fotografia i d’aquell moment, perquè esper que endevinés en mi una personeta capaç i digna de tenir cura dels seus. Un pare. No sé si mai estaré a la seva altura, però quan pens en el jo d’aquella foto sent que, amb un poc de sort, m’hi podré fer a prop.