El paradigma Ábalos de tribunals polítics
Matí del dilluns 26 de febrer, a la seu del PSOE al carrer de Ferraz, comença l’acte sacramental. El comitè federal estudia un cas certament horrible d’eventuals beneficis milionaris a costa de l’enorme tragèdia de la pandèmia, que té com a principal implicat Koldo García, col·laborador molt pròxim de José Luis Ábalos, diputat, exministre i tota una vida al partit. El PP, entestat no en fer oposició parlamentària sinó en derrocar el govern, esmola el vilipendi i demana dimissions, passant per davant del mirall com si fos Dràcula.
Finalment, la portaveu Esther Peña llegeix un comunicat que ha decidit l’executiva –atenció– “per unanimitat”. Demanen que Ábalos lliuri la seva acta de diputat tot i que –aquí la clau– “sabem que no està investigat, ni assenyalat, ni imputat, ni el seu nom figura en la investigació”. A continuació –excusatio non petita–: “No ens erigim en jutges, no som fiscals, no jutgem. Però, malgrat tot, el comitè federal considera que sí que existeix una responsabilitat política”. “Responsabilitat política”, la tipificació penal dels tribunals polítics.
La política critica amb tota la raó i encara més que la justícia espanyola camini cap a l’oxímoron en la seva alta concentració hematològica d’invasió de la separació de poders; últim capítol, l’amnistia. Però aquesta operació també és inversa quan els polítics fan de jutges i al damunt d’una manera encara menys garantista que la que, si més no, haurien de contemplar d’ofici els tribunals ordinaris. En el paradigma Ábalos hi és tota la mala praxi de la pena de “responsabilitat política”, perquè li donen vint-i-quatre hores per dimitir –un “órdago”, com diu apropiadament ell– sense ni tan sols una citació, no ja com a imputat, sinó ni com a testimoni. I la culpabilitat política és, si és possible, encara més perversa en la forma, perquè resulta que es fonamenta en no haver detectat el traïdor mentre t’està traint, propugnant per passiva una mena de societat de la sospita i la desconfiança totalment insalubre. ¿Qui hauria de sospitar que Fèlix Millet acabaria a la presó quan, no sé quants minuts abans que s’hagués de protegir amb un paraigua de la pena del telenotícies, era distingit com a “ciutadà que ens honora” per la societat barcelonina, al palau de Pedralbes, als nassos del president Montilla, l’alcalde Hereu i el ministre Molina? Escriu Agatha Christie que el nombre més gran de delinqüents és fora de les presons, però això no ha de convertir tota la societat en una sucursal de Scotland Yard.
La pena de dimissió és moral, però no és poca cosa, l'hi poden preguntar al també diputat Alberto Rodríguez i a la vicepresidenta de la Comunitat Valenciana, Mònica Oltra, a tants polítics víctimes del lawfare polític dels seus! D’entrada rep la presumpció d’innocència, també prou invocada per una classe política que la pateix de quina manera –véase el prucés–, en una espiral de retroalimentació amb la premsa, i no diguem ja d’una certa premsa que al damunt inventa criminals. Vaig fer una recerca acadèmica amb el doctor Miquel Almirall, del col·lectiu Contrastant, que quantificava, a partir de l’estudi de 1.200 diaris de cinc capçaleres importants, que la vulneració de la presumpció d’innocència –apartat 10 del Codi Deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya i 5 de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España– era sistèmica: 2.300 notícies la transgredien. L’estudi és de l’any 2008, i, per les prospeccions que vaig fent, amb l’entrada en concurs de la premsa digital, el relaxament de les mesures d’autoregulació i el share que arrosseguen l’acarnissament i la denúncia que engrogueixen la premsa blanca, el problema s’ha fet més gruixut.
Això em porta a la formulació termodinàmica que la intolerància no es crea ni es destrueix, es transforma, i que per fortuna els inquisidors ja no encenen pires, però romanen. La monumental pel·lícula Intolerància (D.W. Griffith, 1916) repassa episodis cabdals d’aquesta deshumanització de lesa humanitat, que les xarxes socials multipliquen exponencialment en una mena de linxaments del Far West on el quitrà i les plomes es transformen en adjectius pel factor 3.0. “De nit, els adjectius volen baixos”, que va dir mestre Barthes.
L’antropòleg i filòsof René Girard, de l’Acadèmia Francesa, professor a la Universitat de Stanford, a La ruta antigua de los hombres perversos (Anagrama, 1989), elabora tota una teoria del linxament a partir de l’episodi bíblic de Job, estudia els bocs expiatoris, els empestats i estigmatitzats que són desterrats de la seva comunitat fins aleshores de convivència i confort; en aquest cas, un enclavament polític: la solitud absoluta d’Ábalos al grup mixt fa al cas de quina manera. Girard comença per la “unanimitat perseguidora” i “l’Univers lliurat al mimetisme”, que em remeten a la federal nota, i segueix amb “el mecanisme popular de la inversió”, “els crits d’una multitud polaritzada contra la víctima”, “la preparació sacrificial”, els “processos de selecció victimària”, “a partir del moment que l’home pervers ha conclòs el seu viatge, des del mateix instant que es pròpiament linxat, se li designa un successor oficial. Per raons d’eficàcia, aquest successor s’elegeix immediatament, s’intenten evitar temps morts que podrien perjudicar la comunitat”... Etc., etc., etc.
No aniria malament que el llibre d’estil de la funció pública revisés el complex tema de la “responsabilitat política” quan acaba perjudicant el dret fonamental de la presumpció d’innocència en seu parlamentària. En definitiva, en honor de la invocada i justament venerada separació de poders, estaria més que bé que els jutges deixessin de fer política, oh, i tant!, però també que els polítics deixessin de fer de jutges. I en qualsevol cas, els tribunals parlamentaris no s'haurien d'anticipar als tribunals ordinaris.
