El papa 'sexy' i fumador
La primera fumata del conclave estava pensada per entrar en els telenotícies de mig món. Com si fos un míting electoral. Ambdues coses són política. A les 9 en punt del vespre, la xemeneia del Vaticà expulsava el fum negre. La fumata definitiva, la blanca, em va agafar casualment encenent el televisor. Em vaig topar de nou amb la xemeneia. Em va poder la curiositat i hi vaig quedar. Com si fossin uns penals de la final de la Copa del Món de futbol, la pantalla partida del festival d’Eurovisió abans de revelar-se el guanyador o alguna estrella apagada cercant lluentor en llevar-se la màscara a Mask Singer. Ni l’italià, ni el filipí. Jo creia que el nou papa sortiria directament i no entenia per què TVE ja posava una foto d’aquest senyor estatunidenc. Dos fets varen intervenir en la distracció: no vaig parar esment en les frases del missatger (crec que en llatí) i al cap m’aparegué el moment en què Jude Law surt davant la multitud de la plaça de Sant Pere quan el fan papa a The young pope.
La sèrie de Paolo Sorrentino, artífex de La gran bellesa, era una fumada que tenia idees brillants i altres de vàcues, però sempre de manera esteticista. I a Sorrentino l’estimes o l’odies. Jo som dels seus. Per motius obvis, Lleó XIV no és Jude Law, que interpretava l’ultraconservador Pius XIII mentre encadenava cigarretes i posava cara de fucker.
A la plaça del Vaticà, les càmeres enfocaven una massa enfervorida que aplaudia extasiada el nou cap de l’Església catòlica. Vaig sentir pena per Francesc. No fa ni vint dies que és mort i allà ja eren tots de Lleó XIV abans que parlàs. Un exemple de com gestionar la mort sense traumes. Poc dol hi havia en l’ambient. A més, Francesc em queia bé. Encara que no m’interessi la institució i constati que el seu poder continua baixant, sempre serà millor evangelitzar en el progrés, el respecte i una mica en la igualtat. Venint d’on venim, ja és alguna cosa.
Més enllà de la ideologia, compr del tot l’escenificació. Un conclave té traces d’òpera; és luxós, excessiu i misteriós. S’entén la fascinació de Sorrentino. El major dels miracles és poder mantenir en secret tant les discussions internes dels 133 cardenals com el resultat de la votació. En ple segle XXI, amb el renou de les xarxes, de notícies falses i desinformació, ningú no ha pogut filtrar qui era el nou papa. Això sí que es mereix una fumata blanca.
