Les accions judicials per la mort de l’os Cachou al Pirineu el 2020, enverinat amb anticongelant –en parlaven al Sense ficció d'aquesta setmana–, s’han reprès i finalment hi podria haver judici. El cas és emblemàtic per als conservacionistes, perquè per primera vegada s’ha dut a terme una investigació criminal per la mort d’un animal protegit. Un delicte que si fos castigat garantiria, diuen, que l’os sigui respectat al Pirineu.
La reintroducció d’animals depredadors, o potencials depredadors, a la natura ha estat una controvèrsia permanent entre els que els volen, per retornar la biodiversitat a la malmesa natura, i els que no els volen, caçadors, ramaders i apicultors, principalment, encara amb el record viu de què era caçar o tenir ramats i ruscos d’abella a la muntanya sense perill ni competència. Però el debat ossos sí-ossos no és simplista, oblida els interessos dels individus més afectats, tant els ossos com les seves potencials preses. Cal recordar de què estem parlant.
Primer pràcticament vam extingir els ossos del Pirineu, amb la caça i la persecució. Després, a la dècada de 1990, amb l’impuls de la UE, es va decidir revertir aquesta situació amb programes de reintroducció. Per fer tal cosa calien ossos, i com que a Eslovènia n’hi havia de la mateixa subespècie se’n van capturar i desplaçar uns quants dels Balcans als Pirineus.
A partir d’això han nascut alguns ossos aquí. El Cachou n’era un. En principi són omnívors, amb una dieta majoritàriament vegetal, però també mengen restes d’animals morts i es poden convertir en depredadors oportunistes. Quan això succeeix, com va ser el cas del Cachou, els etiquetem de conflictius i contemplem actuacions que van des de donar-los carronya amb aversius químics, per deshabituar-los de menjar carn, fins a la potencial “extracció” de l’os del territori.
Caçadors, ramaders i apicultors diuen que no estan en contra de l’os sinó de com s’ha gestionat la reintroducció, que els provoca danys i por de sortir a la muntanya. Els conservacionistes, per la seva banda, consideren que hem d’aprendre a conviure amb l’os, que ha de ser “conservat” perquè és un bé mediambiental. Tanmateix, hi ha qüestions de què no parlem. Per exemple, de com els ossos han estat instrumentalitzats a conveniència nostra: perseguits, erradicats, segrestats, reubicats, controlats, intervinguts, criminalitzats. O del fet que la convivència implica donar-los hàbitats amplis, aïllats i en bon estat, mentre que la realitat és la contrària, inclòs l’increment del turisme d’observació. Tampoc es parla de l’ètica d’acceptar cavalls, ovelles i cabres ferits i morts com un preu menor a pagar davant la conservació d’un os. I, per descomptat, s’obvia la contradicció que suposa alegrar-nos per la investigació criminal oberta arran de l'assassinat d'un os, mentre tenim normalitzat l'assassinat massiu de tants altres animals.
I, per sobre de tot, no abordem la gran fantasia subjacent: creure que una població d’ossos amb problemes de reproducció per consanguinitat, constantment geolocalitzats, envoltats d'incentius humans per depredar, convertits en atractiu turístic i sobre els quals “intervenim” quan ens convé, és sinònim de restaurar un estat natural perdut.
