El parany de la catifa vermella

Els Oscars són uns guardons que celebren l’excel·lència dels i les professionals del camp cinematogràfic. Malgrat tot, a principis dels anys 60, es va considerar interessant retransmetre l’entrada dels convidats a la gala. I aquí va néixer el fenomen de la catifa vermella. La presentació d’enguany de la catifa, amb la substitució del vermell pel champagne, es va fer davant la presència de desenes de càmeres de televisió. Durant cinc dies, els mitjans van estar mostrant el compte enrere dels preparatius. I malgrat el canvi de color, l’esdeveniment no ha perdut l’essència ni canviarà el nom. Fa dos-cents setanta-cinc metres de llarg i és, ja, una passarel·la de modes encoberta que corre el risc d’acabar tenint més importància que el lliurament de premis. Sobre la catifa, les actrius es veuen convertides en reclams publicitaris tant del mateix esdeveniment com de l’Acadèmia de Hollywood, que vol seguir donant la imatge d’indústria creadora de somnis. A més, també publiciten la pel·lícula per la qual estan nominades i, a sobre, han de promoure el sector de la moda.

Es dona per suposat que han de posar els seus cossos al servei de la promoció de la cultura, és a dir, que el fi justifica els mitjans. Una estètica que ha d’estar regida pels estereotips més normatius tapant qualsevol escletxa de diversitat pel que fa a gènere, raça i classe. La bellesa normativa obliga a ser prima, jove i d’aires principescs, ja que el codi de vestimenta dels Oscars commina les dones a dur vestit de nit llarg o còctel per sota dels genolls, sabates de taló i una gamma de colors no estrident. L’home, malgrat no ser un reclam d’atenció tan gran, ha de dur esmòquing. Una Acadèmia, en definitiva, que té la rigidesa de l’estatueta daurada: res ha de sortir del guió i de les expectatives socials convencionals. El lot de regal que es fa a tots els nominats delata aquesta pressió estètica. Enguany incloïa una liposucció i un tractament facial de rejoveniment. L’any 2016, un val de cinc mil dòlars per gastar en un cirurgià plàstic.

Les actrius acaben veient com els seus cossos, buidats d’humanitat, passen a ser públics. A les entrevistes a peu de catifa es parla més del seu aspecte físic que de la seva professió. Són cossos llançats a l’arena d’un circ romà perquè els puguem devorar per mera diversió. D’això se n’encarreguen les nombroses tertúlies, on es comenten un a un els models i es fan comparatives injustes i rànquings de les més ben i més mal vestides. S’alaben les més glamuroses i es lapiden les que no l'han encertat. I no encertar-la significa no ser prou bonica o desitjable, no tenir el cos esperat, no mostrar-se amb la feminitat normativa o no haver trobat la moderació justa. L’ABC, la cadena nord-americana que ofereix el senyal dels Oscars, va dedicar diumenge un especial de tres hores a la catifa vermella, una durada similar a la de la gala. Però arreu del món, sobretot les actrius, passen a ser motiu de debat també a les xarxes socials i molts mitjans reprodueixen la crueltat dels comentaris. L’endemà dels Goya, el diari El Mundo feia un titular còmplice d’aquesta carnisseria: "Del ataque gordofóbico a Berta Vázquez a las 'tetas como pimientos choriceros' de María León".

La por passa a envair l’esperit de la catifa vermella i ha condicionat que, lluny de veure-hi moda trencadora i arriscada creativament, hi dominin els vestits espectaculars, però d’aire conservador. Per la por de Hollywood a embrutar el seu prestigi, la por de les marques a ser assenyalades per una errada estilística i la por de les mateixes actrius a perjudicar una imatge pública de la qual en depèn la seva feina. Un cas paradigmàtic va ser l’escarni sobredimensionat contra la cantant Björk quan va lluir el seu vestit cigne el 2001. Un punt d’inflexió que va reforçar aquestes pors i va condicionar el poc risc en la moda a partir de llavors.

Malgrat tot, al llarg de la història hi ha hagut transgressions valentes, com és el cas de dones que han dut pantalons en comptes de vestit, com Barbra Streisand el 1969, seguida per Demi Moore, Céline Dion, Emma Watson o Kristen Stewart. D’altres s’han rebel·lat en contra de les sabates de taló, com Julia Roberts o Uma Thurman. Susan Sarandon, amb 70 anys, va lluir un escot profund, malgrat les crítiques sobre la conveniència de mostrar-se sexi a certa edat. I Frances McDormand va recollir l’Oscar per Nomadland sense maquillatge ni retocs de perruqueria. També hi ha hagut dissidències de gènere entre els homes, com és el cas de Timotheé Chalamet o Billy Porter. Ahir, Sarah Polley, amb un esmòquing d’Yves Saint Laurent, va trencar els cànons establerts.

De fet, la problemàtica evidenciada a les catifes vermelles no s’atura en aquests actes. Possiblement és només un exemple de la situació real de les actrius, condemnades a ser descartades de la indústria quan deixen de ser primes, joves o icones aspiracionals per al gran públic.