Okupes-contraokupes i pagesos
A tots els pobles hi ha morts que encara no s'han enterrat. Van perdre la vida de sobte, però continuen dempeus. Ara veig aquells bastiments de portes i finestres. Estellades i fent topless al sol. La pell dels totxos pelats, desnerits. Les herbes carnívores devorant la casa que no va ser casa. Mai es va acabar de fer. Sempre per la mateixa raó. Aquell xiquet i aquella xiqueta. El de tal i la tal. Saps? S’agraden. Festegen. I es volen casar. Comencen a fer la casa. I un dia... “Es veu que han renyit”. I les cases pateixen un atac de cor. I així s’han quedat. Una casa morta és una gran història d’amor no explicat. Però després van venir les altres cases.
Va ser quan va arribar la droga. Tot Déu se la fotia per qualsevol forat. Que si préstecs, hipoteques, compra polvorons, compra sofàs, catifes de pell d’esquirol assilvestrat, cadires de bedoll verge... Compra cases i més cases i pisos, xalets, torres, capses de cartró, carmanyoles per viure. Una Catalunya de ciment edificant-se damunt la Catalunya real. Avui irreal. Milers de cadàvers per tot el país. Enterrats pel morter. Sense ningú. Sense res. Esquelets. Skyline de zombis de formigó. Espiritisme invocant un totxo d’esperança. Catalunya és un gran cementiri de cases sense ningú. Un atemptat. Terrorisme. Morts i més morts. Condemnats a veure-ho cada dia. Ho veieu?
Sí, perquè quan a Barcelona s’ocupen cases com aquesta de la Bonanova tothom hi posa els ulls, els focus, els telescopis i els raigs X. Un cementiri de ciment de la bogeria immobiliària col·lectiva. Després arriba la Sareb, el banc dolent comprant cadàvers de formigó. Havia de ser un espai verd. Després l’Ajuntament el cedeix a un grup immobiliari. Hi havien de fer un edifici de luxe. Però no. Buit. I a okupar, esclar que sí, que Barcelona és bona si l’okupa sona. I ara la formigonera entre okupes i contraokupes. Com sempre Barcelona, Catalunya, atrapada entre els uns i els altres al servei de només uns que ho creen tot. Ja sabeu qui són. I, esclar, tot el planeta i l’espai pendents misteriosament d’aquest edifici perquè és lo més superimportant de tots els temps des del plistocè inferior. Per això mengem cada dia Bonanova per tots els orificis del cos i la closca. Buidem.
Això passa la mateixa setmana que pagesos de tot Catalunya van sortir a protestar per la sequera. Ningú els va veure. Els van ignorar totalment. No existeixen. Sobretot que no ho sàpiga ningú. A més, no és important. Total, només fan menjar. ¿L’aigua serveix per fer menjar? Tot! Ah! Paios, que la indústria agroalimentària suposa el 20% del PIB català! El primer sector de l’economia d’aquest país! Res! Mengeu okupes i contraokupes i farses i ficcions muntades i patrocinades pel no-res. Com es cau al parany que dessagna fam. Aquest és el menú obligat: els que construeixen el país, res. Els que destrueixen, tot. Val més un okupa, o un contraokupa, que un pagès. Però un país es construeix amb pagesos, no amb un edifici okupat. Un pagès és més antisistema que un okupa-contraokupa. Però un pagès és el que es quedarà desocupat. De feina i casa. No farà menjar, no menjareu. Bé, sí: us fotreu el ciment. La darrera mossada abans de morir. Per continuar dempeus com aquestes cases buides, foradades, abandonades, sense amor... Perquè us okuparan fins a les entranyes, fins al ventre, fins al taüt.
