Des del genocidi de Ruanda que sabem que els mitjans de comunicació poden tenir un paper terrorífic a l’hora de transmetre missatges d’odi contra determinades minories. La ‘ràdio de l’odi’, com se la va arribar a conèixer, va ser decisiva per donar consignes als hutus perquè sortissin a matar tutsis a cops de matxet, com es va demostrar sobradament davant del Tribunal Penal Internacional. Això va ser als anys 90 del passat segle, però no cal dir que ara les xarxes socials poden haver tingut un rol similar en altres esbatussades, ja dins del segle XXI, així l’any 2017.
Va ser a Birmània o Myanmar, quan Facebook va servir per fer arribar a les masses missatges d’odi contra la minoria rohingya; això va provocar milers de morts –entorn de 20.000–, i l’exili de 700.000 persones cap a Bangladesh. Són fets admesos per Facebook, per informes de l’ONU i d’Amnistia Internacional. Es veu que les xarxes socials que ens havien d’unir –i prodigar la felicitat– també poden servir per alimentar els assassinats de masses. Facebook hauria pogut invertir en moderadors, programar els algoritmes per detectar l’odi, eliminar els perfils falsos, promoure després la transparència i la rendició de comptes, a més d’ajudar en els processos judicials posteriors. Ara mateix les xarxes transmeten notícies falses i propaguen mentides ideològicament dirigides, serveixen per estendre la paranoia i l’animadversió, i magnifiquen problemes puntuals perquè semblin, als ulls de les masses, amenaces esgarrifoses.
A Múrcia hi ha hagut els aldarulls de Torre Pacheco, amb la sortida al carrer de milers de radicals, sembla que a la cacera dels immigrants. Per sort, no hi ha hagut víctimes mortals, però sí pallisses i negocis regentats per magribins que haurien hagut de tancar. No cal dir que en tot això hi ha les xarxes socials també han estat decisives. Durant aquells dies de juliol hi va haver fins a quinze vegades més de missatges d’odi. Què havien de fer els propietaris d’aquestes plataformes? Què haurien fet si s’hagués donat la mateixa realitat que a Ruanda o a Myanmar, i, encara que no estiguéssim parlant de milers de morts, sí que hi hagués hagut alguna víctima irrecuperable?
Parlem de la censura a les xarxes, i als usuaris no els sol agradar que no els deixin penjar els seus continguts, siguin fotos amb mugrons o opinions que carreguen contra els poderosos –banquers, polítics o reietons–, però que t’eliminin un missatge que apunta contra una minoria no deixa de ser una forma de censura, a favor de la qual s’hi hauria d’estar. Sempre s’ha dit que la llibertat d’expressió no ha d’incloure la llibertat de cridar foc en un teatre ple, i tampoc la d’apuntar que qui ha provocat el foc sigui un immigrant, es tinguin o no proves d’aquesta circumstància. Les xarxes no creen l’odi, però el magnifiquen i en treuen rendiment econòmic, perquè aquesta mena de missatges són fàcilment virals. Han aconseguit fer de les baixes passions un mercat, el de l’atenció forassenyada. I l’única manera que això no generi beneficis són les multes.
