Una nova fase de l’era Trump

En una obra estrenada fa poc al La MaMa Experimental Theater Club, a l’East Village de Nova York, un grup d’actors dirigits per un home jove, ambiciós i d’una ingenuïtat encantadora està a punt d’acabar l’assaig de La gavina, d’Anton Txékhov, al famós Teatre d’Art de Moscou. I aleshores Rússia envaeix Ucraïna. Gràcies a les xarxes socials, senten les sirenes i veuen les bombes caure sobre Khàrkiv i Kíiv.

Presenciem la commoció i la incredulitat que senten. La sensació de no poder quedar-se al seu país ni a la seva ciutat de cap de les maneres, ni tan sols dins de la mateixa pell, una sensació que molts van experimentar a Moscou els dies posteriors a la invasió a gran escala. Ploren. S’escridassen els uns als altres. Un d’ells fa la maleta com un possés.

I després l’espectacle continua.

No estic fent una crítica teatral, ni us vull dir per què heu d’anar a veure l’obra Seagull: true story. Tinc massa vincles socials amb el director de l'obra, el rus exiliat Alexander Molochnikov, i, a més, ja no queden entrades per a aquesta temporada. El que m’interessa és una altra cosa: aquell moment en què la sorpresa s’esvaeix i l’espectacle (en sentit figurat) continua.

Crec que als Estats Units estem arribant a aquest moment.

A l’època en què vivia a Rússia i informava sobre el país després que Vladímir Putin agafés el poder i s’hi consolidés, em vaig horroritzar moltes vegades. No vaig poder dormir quan, el setembre del 2004, els tancs van bombardejar una escola d’Ossètia del Nord en què els terroristes tenien retinguts com a ostatges centenars de nens, i em va horroritzar que, amb el pretext d’aquest atemptat terrorista, Putin suprimís les eleccions per al càrrec de governador.

Em va commocionar que Rússia envaís Geòrgia el 2008. El meu món va canviar quan, el 2012, van condemnar a presó tres dones molt joves per un acte de protesta en una església: era la primera vegada que uns ciutadans russos acabaven a la presó per una acció pacífica. No podia respirar quan Rússia es va annexionar Crimea el 2014. Ni quan van enverinar el líder opositor Aleksei Navalni el 2020 i el van arrestar el 2021, per acabar assassinant-lo gairebé amb tota seguretat el 2024 a la presó. Ni quan Rússia va tornar a envair Ucraïna el 2022. 

Al llarg d’aquest període hi ha hagut moltes altres fites, més petites però també catastròfiques: la presa de control d’universitats i mitjans de comunicació per part de l’estat, una sèrie de mesures legislatives per il·legalitzar les persones LGBTIQ+ i la desqualificació de molts periodistes i activistes com a “agents estrangers”. La commoció durava un dia, una setmana o un mes, però el temps passava i aquell esdeveniment tan esgarrifós es convertia en un fet més de la nostra vida.

Als Estats Units, aquests últims quatre mesos han sigut com una sèrie incessant de commocions: decrets que desmantellen els drets civils i les garanties constitucionals, un home que vol desmantellar el govern federal amb una motoserra, deportacions deliberadament brutals, gent segrestada al carrer i desapareguda en cotxes sense distintius, atacs legals contra universitats i bufets d’advocats.

A diferència dels avenços de l’autocràcia a Rússia (o posats a fer, a Hongria, que pel que es veu ha servit de base per a bona part del manual estratègic de Donald Trump), la transformació del govern i la societat dels EUA no s’ha desplegat al llarg de dècades o, fins i tot, anys. Aquí ha passat tot a tot arreu i alhora.

I ara això ja ens resulta familiar. He informat sobre moltes guerres i he vist com acaben semblant rutinàries, per als que les viuen, per als que n’informen i per als que en llegeixen informació. Les guerres tenen un repertori limitat: bombardejos, foc d’artilleria, ofensives, contraofensives i recompte de cadàvers. Després del xoc inicial, són pocs els que segueixen els moviments a primera línia del front.

Ni tan sols la massacre israeliana a la Franja de Gaza, que fa que les accions bèl·liques de Rússia a Ucraïna semblin contingudes, dona lloc a nous titulars després de més de dinou mesos de bombardejos indiscriminats i l’ús de la fam com a arma de guerra. L’assassinat de dos empleats de l’ambaixada israeliana a Washington sí que és notícia. Però quan moren famílies palestines senceres o quan nens palestins perden la vida a causa de la desnutrició, a Gaza només és un dia com els altres. Tampoc és cap novetat que el govern dels Estats Units sigui indiferent als crims de guerra comesos pels seus aliats.

També en aquest país cada cop ens sorprenen menys coses. Quan ja hem absorbit el xoc de les deportacions a El Salvador, els plans per deportar gent al Sudan del Sud no ens criden tant l’atenció. Quan ja hem assimilat la revocació dels visats dels estudiants estrangers per part de l’administració Trump, la prohibició de la inscripció d’estudiants estrangers a Harvard no ens resulta del tot inesperada.

Quan ja hem assimilat que el govern té la intenció d’expulsar milers de persones transgènere de l’exèrcit dels Estats Units, la prohibició de la cobertura de Medicaid per al tractament de l’afirmació de gènere, que podria comportar efectes devastadors per a centenars de milers de ciutadans, no té res d’especial. Com en un país en guerra, les informacions sobre tragèdies humanes i actes de crueltat extrema s’han convertit en habituals, ja no són notícia.

Els humans busquem estabilitat. Acostumar-se al que abans semblava impensable de vegades sembla un èxit. I quan l’impensable recula ni que sigui només una mica –quan algú queda en llibertat després de la detenció (com fa unes setmanes Mohsen Mahdawi, alumne de la Universitat de Colúmbia), o quan els tribunals retiren o bloquegen alguna proposta especialment indignant (com ha passat, si més no temporalment, amb la prohibició de rebre estudiants estrangers a Harvard)–, és fàcil confondre-ho amb un indici que aquesta època tan fosca s’està acabant.

Però aquestes victòries relativament petites no alteren la direcció en què avança la nostra transformació –ni tan sols la frenen d’una manera perceptible–, tot i que apel·len a la nostra profunda necessitat de normalitzar les coses. Ens creen la sensació que tenim més aire per respirar i més espai per actuar que ahir.

I, per tant, just quan ens fa més falta actuar –quan, en efecte, hi ha marge per a l’acció i un cert impuls de resistència–, acostumem a deixar-nos portar per la sensació d’alleujament, d'una banda, i per la sensació d'avorriment, de l’altra.

Penseu en el recorregut de l’anomenada "prohibició de viatjar" durant el primer mandat de Trump. La primera versió va fer sortir milers de persones al carrer. Els tribunals la van bloquejar. La segona no va atreure tanta atenció. I quan va entrar en vigor la tercera versió de la prohibició de viatjar, que gairebé no havia canviat gens, la majoria de gent no se'n va ni assabentar. Ara l’administració Trump està preparant una nova prohibició de viatjar que afecta cinc vegades més de països.

Molochnikov va trigar dos anys i mig a portar als escenaris Seagull: true story. Segons em va dir, va ser un procés dur i sovint frustrant, però al final aquest llarg recorregut ha sigut beneficiós per a l’obra. Li va permetre veure com es normalitzava la guerra a Rússia i incloure aquestes observacions en el text. També li va permetre conèixer els Estats Units.

El segon acte de l'obra té lloc a Nova York. Un personatge, un productor amb mala pinta, diu: “Mi-te’l. Quan va arribar a aquest país fins i tot li feia por dir que era rus. I ara tots som amics i fem les paus a tot el món. És fantàstica, la pau”.

En un moment donat, un altre personatge fa un comentari sobre la censura, i afegeix: “Una cosa així no pot passar mai als Estats Units, oi?” La nit que vaig veure l’obra, el públic va deixar anar una mena de riallada que ja havia sentit abans, però no en aquest país: amarga i resignada.

Copyright The New York Times