El nou Mercat del Peix
La forma de les ciutats diu coses sobre la seva història i les seves dèries. Les ciutats medievals es distingien per l’arquitectura de les seves esglésies: campanars, cúpules, agulles o pinacles eren els elements més alts de les ciutats i sobresortien clarament de les casetes baixes i ombrejades dels nuclis urbans.
Caminar pels "eixamples" del XIX de Vilanova, Terrassa, Sabadell, o també Barcelona, Sant Sebastià, Vitòria, Bilbao... ens transporta a les preocupacions dels nostres besavis: més higiene i més assolellament, i una distribució isòtropa d’equipaments i monuments que perseguien una igualtat social inèdita fins llavors. A cada barri hi havia espai per a esglésies, cementiris, estàtues, passejos i rambles ordenades, mercats, escoles i edificis corporatius de bancs i grans empreses. Eren ciutats pensades per ser admirades, amb les seves avingudes i passejos ben puntuats per grans fites monumentals, estàtues o cúpules pensades per assenyalar grans perspectives. Construir era declinar un sistema normatiu molt senzill i eficaç; els habitatges s’assemblaven, els mercats eren de ferro i a dues aigües, passejos i escoles eren perfectament identificables.
Fer ciutat al segle XXI és, paradoxalment, més complicat. Perquè el llenguatge urbà s’ha multiplicat, hi ha més excepcions, i s’han elevat al cub les possibilitats d’imaginar un mercat (penseu en el de Santa Caterina), un museu (què fa únic el CCCB?) o un espai públic (el passeig Joan de Borbó és passeig, platja, plaça i carrer alhora).
Avui l’urbanisme segueix preservant trossos de sòl per construir-hi equipaments, però aquests no són els edificis més representatius de les ciutats (ho són molt més els hotels i les oficines), i tenen formes força utilitàries. Com que els programes són originals i únics, la forma dels edificis també és creativa i imprevisible. S’ha anat a l’altre extrem; ara gairebé cada edifici inventa la seva pròpia sopa d’all.
Els equipaments gaudeixen d’un raonament urbà molt privilegiat; no cal que siguin rendibles. Es paguen amb recursos públics i s'entén que la seva tasca no es pot monetitzar. Encarnen el somni col·lectiu de la ciutat des de temps immemorials.
Dins d’aquest inventari d’edificis públics, construït al llarg dels segles, quins serien els crítics per a la ciutat del segle XXI? M’aventuro a proposar que seran els edificis dedicats a la ciència i a la recerca. Si realment hem de trobar maneres de reciclar les quantitats ingents de plàstic que consumim, si cal inventar processos per reduir les emissions de CO2 o contribuir a restaurar la biodiversitat planetària, caldrà deixar de posar aquests investigadors als despatxos del soterrani de les universitats. Els protagonistes necessiten bons llocs a les novel·les, oi? Doncs la comunitat científica també necessita un espai central a les ciutats.
Barcelona ha desenvolupat la idea del “litoral del coneixement”, concepte que ningú no s’acaba de creure, perquè no hi arriben les inversions adequades. Però és un projecte ambiciós, que podria desterrar el model turístic de sol i platja per un espai emblemàtic dedicat als equipaments científics, tecnològics i de recerca.
L’àmbit que formen el Parc de la Ciutadella, l’Hospital del Mar, la Universitat Pompeu Fabra i el Port Vell és un espai singular on es poden llegir molt bé les diferents èpoques i les corresponents prioritats socials. L’actual zoològic és probablement l’espai que millor encarna les contradiccions entre les necessitats d’ostentació del passat, la fascinació per l’exotisme d’una època, i les noves maneres d’educar i fer recerca sense maltractar els animals. Cerdà va projectar el pla de Barcelona i no va mostrar especial interès per la façana marítima, i això ha deixat lliure una bona franja en contacte amb el mar que no té illes de cases ni habitatges. És molt singular.
Ara la Universitat Pompeu Fabra està desenvolupant un edifici per a la recerca a l’antic Mercat del Peix (que, per cert, va desaparèixer pel trasllat a Mercabarna). El projecte guanyador és de l’estudi Barozzi Veiga, un despatx de Barcelona que treballa per tot el món, i que treballa amb un llenguatge contundent, amb una singular atenció a les finestres. Hi haurà 1.200 investigadors de biomedicina, biodiversitat o benestar planetari; conceptes tan nous que m’encantaria conèixer. Sembla un bon llegat a les futures generacions; és important destinar els millors edificis a aquests programes, perquè és una forma d’assenyalar que la recerca i la ciència ens importen. Potser jo ja no en seré mai usuària, perquè no en sé ni de biologia ortodoxa. Però tampoc no vaig a missa, i poques vegades m’aturo a contemplar estàtues. Les prioritats socials canvien, i les ciutats també.
