29/09/2022

El nostre hijab intern

3 min
Manifestació a Atenes en protesta per la mort de Mahsa Amini a mans de la policia de la moral iraniana.

Quan una jove de 22 anys és assassinada a l’Iran per dur “mal posat” el hijab, fins i tot els més ferms defensors del vel islàmic es deuen posar les mans al cap. L’excés és tan clar, tan brutal, que pot arribar a desviar-nos de la qüestió de fons, que és precisament la que encara no hem sabut respondre des de la nostra “exemplar” Europa: què fem amb el vel, què significa en aquells països sense policia de la moral (que són la majoria de països islàmics) i què significa entre nosaltres. He volgut evitar el debat sobre si prohibir o obligar, que considero reduccionista (em decanto per la proposta d’un “euroislam liberal” formulada per l’acadèmic Bassam Tibi), i tampoc no vull entrar en l’actitud que hi han de tenir les dones. Em preocupa més, des de fa uns anys, què té a veure el hijab amb els homes. I qui diu el hijab diu els escots,  les faldilles, les minifaldilles, els biquinis, els tangues, els tops, els topless, els shorts, els short-shorts. Què diu de nosaltres, els homes, la fal·lera per mil·limetrar la frontera de la tolerància. I, sobretot, qui ens ha cridat a tolerar res.

Sempre m’he imaginat això del vel islàmic, en totes les seves facetes i variants (burca, nicab, xador, khimar, xaila, amira), com les conclusions d’una mena de sanedrí, compost per uns homes entre savis i modistos reunits al voltant d’una taula, fent un extens debat sobre quina dosi exacta de carn, o de cabells, poden suportar veure. Amb el hijab, per exemple, el tema són els cabells. M’intriga molt per què els cabells i no els turmells, per exemple, tan escandalosos a casa nostra fins fa no gaires anys. O per què en uns països ni tan sols els ulls no es poden suportar, i consideren que portar un hijab s'aproxima a anar en pilotes. No només em meravella imaginar-me aquestes eternes discussions tèxtils, precisant on exactament ha d’acabar el mocador i com exactament s’ha de portar (Mahsa Amini va ser assassinada no pas per no dur-lo, sinó per dur-lo “mal posat”), sinó que també em meravella l’absoluta impossibilitat que existeixi mai un sanedrí femení determinant els centímetres i les zones del cos que han de poder mostrar els homes en públic. Per tant, deixant de banda el debat jurídic, polític i social sobre el tema, em pregunto sobre la condició masculina i sobre com pretenem resoldre amb lleis la nostra patètica, absurda i immadura fragilitat. Vet aquí que l’Alcorà no parla mai del hijab explícitament, i sí de la mirada dels homes. M’hi he aturat un moment.

Alcorà 24:30,31 i 33:59: “I digues a les creients que es resguardin de les seves mirades i protegeixin les seves parts privades i no mostrin els seus encants, excepte allò que és a simple vista […]: Al·là sap el que és millor” (l’Alcorà en cap cas disposa càstigs sobre aquest tema, per cert, ja que els seus principis prohibeixen cap tipus de discriminació social). Ara bé: què vol dir “els seus encants”? On comencen, on acaben, per què els homes no tenim més encants que els de les Glòries? La majoria dels ulemes (erudits, savis) han interpretat aquests versicles com que l’únic que es pot veure són el rostre, les mans i els peus, però això no ho va dir Al·là ni el Profeta, sinó aquests barbuts saberuts, aliens a l’universalment estès fetitxisme podofílic. He llegit debats en què un savi considera que les dones han de portar peces un pam més llargues que els homes i, al veure que aleshores, quan s'ajupen per pregar, els queden descoberts els panxells, respon: “D’acord, doncs que les portin un avantbraç més llargues, però no més”. D’altres argumenten, no sense raó, que el rostre ha de quedar descobert per si la dona ha de testificar; les mans també, perquè han d’agafar coses, i els peus, perquè han de poder caminar sense ensopegar. Em sembla lògic i just.

El que diu tot això sobre els homes és que, tradicionalment, hem vist el cos de les dones com una amenaça social. Però el cas és que hi ha més versicles que parlen del “hijab intern” (la veu, les mirades, les paraules, el comportament d’homes i dones) que sobre peces de roba. El teòric objectiu antropològic seria reprimir el desig, i allò que el vel resoldria seria la fascinació dels homes i la suposada coqueteria de les dones. Però per molt que el vel hagi acabat esdevenint també un símbol d’identitat, el desig i la coqueteria, en tots dos sexes, existiran amb hijab o sense. A més, si representava que el vel havia de ser un escut contra les mirades, resulta que avui dia tot el planeta les està observant.