26/04/2021

La normalització de l’extrema dreta

3 min
La normalització  de l’extrema dreta
Disponible en:

Guanys. La pandèmia ha accelerat la normalització de l’extrema dreta. Ho ha fet de maneres diferents: dels guanys electorals de Vox a l’homologació com a “forces parlamentàries serioses” dels Veritables Finlandesos o dels Demòcrates de Suècia (que participen en les converses polítiques sobre la gestió de la pandèmia); amb la nova injecció de popularitat per a una Marine Le Pen que denunciava les “mentides d’estat” de Macron, o amb el reequilibri de forces entre les diferents propostes d’extrema dreta als Països Baixos o Itàlia. Des de Suècia fins a França o Espanya, la pandèmia s’ha utilitzat per atacar la immigració i reclamar més restriccions d’entrades i mobilitat.

En general, el covid-19 ha ofert a tots aquests partits munició per al seu argumentari contra les elits (locals, comunitàries o globals), o per erigir-se en els defensors d’unes llibertats i drets civils limitats pels confinaments decretats des dels governs, com han fet Alternativa per a Alemanya, denunciant que la llibertat d’expressió ha estat “la víctima més clara del coronavirus”, o el Partit de la Llibertat austríac, clamant contra els plans “totalitaris” de vigilància de la població. Ho explica un informe de la fundació alemanya Friedrich Ebert (FES) presentat la setmana passada, on es fa un retrat, país per país, de l’evolució retòrica i política d’unes forces que “el que tenen en comú és que treballen amb la por”, com destacava Martin Schulz, expresident del Parlament Europeu i ara president d’aquesta fundació. L’única manera de respondre-hi -segons Schulz-és “fer desaparèixer aquestes pors”. Per a això, calen nous models econòmics i socials, perquè una crisi econòmica profunda postpandèmia encara podria beneficiar més la dreta radical, adverteixen des de la FES.

Riscos. L’extrema dreta necessita visibilitat. Sense els megàfons de la polèmica no esdevenen centrals. Per això el trencament de la campanya madrilenya és estratègic per a Vox. És la culminació d’una tendència que també s’ha accelerat amb la pandèmia: la polarització ha crescut arreu de la Unió Europea, fins i tot allà on l’extrema dreta no s’ha vist clarament reforçada a les urnes. Els experts constaten, a més, que aquesta polarització afectiva no es limita al creixement de les percepcions negatives entre votants i partits polítics, sinó també entre votants en general. És a dir, que aquesta tensió s’expressa, sobretot, en contra dels qui pensen diferent.

La retòrica de Vox contra el “govern il·legítim” i els seus “abusos totalitaris”, la càrrega política indiscriminada contra les institucions i la incitació a l’odi constant generen un clima de tensió de conseqüències incertes. Abans d’arribar aquí, però, hi ha hagut tot un procés de connivència previ i de normalització ideològica. Per al professor José Javier Olivas, que ha participat en l’estudi de la FES, el veritable èxit de Vox aquests últims mesos ha estat la seva capacitat d’influir en el discurs del Partit Popular, que ha vist com l’extrema dreta ocupava una part important del seu espai polític. El soroll trumpista de Vox marca l’agenda.

Ja no és un debat d’extrems. És el centre del debat. Amb l’homologació de l’extrema dreta arriba també la normalització del racisme, l’antisemitisme i l’antifeminisme, la deshumanització dels col·lectius més vulnerables però també de l’oposició política. En alguns països de la UE aquesta és ja una part important de les agendes de govern.

Carme Colomina és periodista.

stats