El Nord Stream i la inquisició periodística madrilenya
Sembla que els serveis d'intel·ligència dels Estats Units han trobat els terroristes culpables dels atemptats contra els oleoductes Nord Stream. Aquests oleoductes representaven una de les infraestructures estratègiques alemanyes més importants per assegurar el subministrament energètic a les seves indústries i ciutadans.
Segons fonts de la intel·ligència nord-americana, es tractaria d'un comando ucraïnès que no tindria connexions amb el govern de Kíiv. Tot això ho va explicar dimarts The New York Times en una peça que semblava sortir al pas del reportatge de Seymour Hersh que apuntava a l'autoria nord-americana.
L'humor negre es defineix per fer servir temes inadequats; assumptes que, des d'una perspectiva no humorística, resulten enormement seriosos, poden esdevenir objectes de riure i també de reflexió. Permeteu-me recórrer avui a l'humor negre.
En primer lloc, recordem que Seymour Hersh és un plumilla que ningú sap com va ser capaç de guanyar un premi Pulitzer. Fa poques setmanes, el plumilla en qüestió va publicar pel seu compte una detallada investigació que responsabilitzava els Estats Units d'un atemptat que, sens dubte, responia als seus interessos. Però, com van fer notar certs catedràtics ad honorem del periodisme madrileny, la peça de Hersh no tenia prou qualitat per ser publicada perquè només comptava amb una font anònima. Ja se sap que Madrid no només és la capital de la llibertat i de les canyes ben tirades; Madrid també és la capital mundial del rigor i de l'ètica periodístics. Si vols aprendre periodisme de qualitat, tothom sap que, com a mínim, cal contractar un curs online dels que ofereix l'Associació de la Premsa de Madrid. Allà, un elenc de mestres encapçalats per Victoria Prego t'ensenyaran els secrets de l'ofici més prestigiós de la capital del regne.
El cas és que sorprèn que el tribunal de la inquisició periodística madrilenya no hagi comentat gran cosa sobre una peça del molt prestigiós New York Times en què es reconeix que les fonts de la intel·ligència dels EUA no han volgut comentar ni l'origen de la informació, ni les proves d'aquesta, ni tampoc especifiquen res del grup que va actuar, ni diuen res de qui hauria pagat o dirigit l'operació.
Els analistes dels Estats Units, segons The New York Times, no han arribat a una conclusió definitiva i dubten sobre el pes que té aquesta nova informació d'intel·ligència.
Que aquesta filtració plena de proves i dades irrefutables hagi arribat a la premsa poc després de la investigació de Hersh només és casualitat. Com només és casualitat que la Fiscalia alemanya hagi confirmat que el passat mes de gener es va registrar un vaixell propietat d'una empresa polonesa sospitós de dur a terme l'operació, afegint que les investigacions sobre els responsables i els motius continuen en marxa.
És casualitat també que els mitjans alemanys, per la seva banda, hagin publicat una investigació que revelaria detalls de les indagacions oficials. Diuen que el comando estava compost per sis persones, cinc homes i una dona. Al grup hi hauria un capità, dos bussos, dos assistents de busseig i un doctor. Segons aquests mitjans, l'empresa polonesa seria propietat de dos ciutadans ucraïnesos i el comando hauria sortit el 6 de setembre del port de Rostock, Alemanya, fins a l'illa danesa de Christianso, molt a prop del lloc del sabotatge.
Diuen aquests mitjans que, poc després de l'atac, un servei secret occidental va donar la pista a altres serveis europeus, alertant que un comando ucraïnès era el responsable de l'operació. Van donar la pista, però no van poder aturar l'aguerrit comando de 6 persones. Quines coses. Ja ho veuen que el periodisme viu la seva edat d'or.
Els diré la veritat. L'atemptat el va executar el FRAP per ordre meva i del meu pare, amb suport logístic dels tupamaros uruguaians gràcies a un favor que vaig demanar a Pepe Mujica. I ja se sap com són d'esmunyedissos aquests vells militants antifranquistes als quals no van poder aturar els serveis d'intel·ligència occidentals. Potser això últim ho traurà algun d'aquests digitals madrilenys de trabuc als quals Ayuso i Almeida reguen de calés perquè vivim a l'edat d'or del periodisme.
