No és l’estat de dret, és Catalunya

Sents que en un acte del PP bramen contra el terrorisme, però resulta que no estan condemnant ETA, ni el terrorisme islamista, ni el d’estat, sinó que estan parlant del Procés. Llegeixes que un jutge està treballant per imputar un delicte d’alta traïció per ingerència de Putin i la trama russa en general, i també estan parlant del Procés.

Després llegeixes tot de proves de la participació del ministre Fernández Díaz i del coneixement del president Rajoy en la guerra bruta contra el Procés i tot el que sents és un espectacular silenci dels jutges i dels fiscals, només puntejat pel carrisqueig d’uns grills. I si algun polític del PP en parla és per brindar amb un sonor "olé, tu!" a això de falsificar proves contra adversaris polítics.

I llavors, definitivament envalentits, sents que fan aquella pregunta retòrica de la ministra Robles: què més ha de fer un estat, sinó espiar? Si vostè ha dubtat en algun moment i ha pensat mai que els que es fan aquesta pregunta amb posat dolgut potser tenen raó, recordi com Londres i Ottawa van desactivar la independència d’Escòcia i el Quebec.

Però, sobretot, recordi una altra cosa: quan fa vint anys la intenció no era fer la independència sinó un Estatut, ja van reaccionar amb histèria política, soroll de sabres i portes del darrere dels tribunals. Aquesta pregunta no la fan des de cap profunda convicció democràtica, sinó des del fons del seu substrat cultural anticatalà. No és la independència, és acabar amb el fet diferencial de Catalunya, el que els uneix. Sempre ha estat així, i ara, per més que ho disfressin d’amor incommensurable a l’estat de dret, també.