No havia estat mai tan espantat pel futur del meu país

Són tantes les bogeries que fa cada dia l’administració Trump que de vegades fets força sorprenents però molt reveladors es perden entre el soroll. N’és un exemple l’escena del 8 d’abril a la Casa Blanca en què, en ple fragor de la guerra comercial, el nostre president va decidir que era el moment perfecte per firmar un decret destinat a impulsar la mineria del carbó.

“Estem recuperant una indústria que va ser abandonada”, va dir el president Donald Trump, envoltat de miners amb casc, membres d’un sector laboral que, segons Reuters, ha baixat a uns 40.000 dels 70.000 que eren a l’última dècada. “Tornarem a donar feina als miners". I com si amb això no n’hi hagués prou, Trump va afegir: “Encara que els donéssiu un àtic a la Cinquena Avinguda i una altra mena de feina, no estarien contents. Volen extreure carbó, és el que els agrada més”.

És encomiable que el president honri els homes i dones que treballen amb les mans. Però el fet que es refereixi especialment als miners del carbó per elogiar-los mentre intenta eliminar dels pressupostos el desenvolupament de llocs de treball de tecnologia verda –el 2023 la indústria de l’energia eòlica nord-americana va representar aproximadament 130.000 llocs de treball i la solar, 280.000–, indica que Trump està atrapat en una ideologia woke de dretes que no considera “real” l’ocupació creada per la indústria manufacturera ecològica. ¿I això ens ha de fer més forts?

Aquesta segona administració Trump és una farsa cruel. No es va presentar com a candidat a un altre mandat perquè tingués alguna idea sobre el que calia fer per transformar els EUA de cara al segle XXI. S’hi va presentar per no haver d’entrar a la presó i per venjar-se dels que, amb proves fefaents, van intentar obligar-lo a retre comptes davant la llei. Dubto que hagi arribat a dedicar mai ni cinc minuts a estudiar la mà d’obra del futur.

Així doncs, ha tornat a la Casa Blanca amb el cap ple encara d’idees dels 70. Des d’allà ha llançat una guerra comercial sense aliats i sense cap preparació seriosa –per això canvia els aranzels gairebé cada dia–, i sense entendre fins a quin punt l’economia global és ara un ecosistema complex en què els productes es fabriquen a partir de components procedents de diversos països. I a més, deixa aquesta guerra en mans d’un secretari de Comerç que creu que milions de nord-americans es moren de ganes de substituir els treballadors xinesos “que collen petits cargols per fer iPhones”.

Però aquesta farsa està a punt d’afectar tots els nord-americans. A l’atacar els nostres aliats més estrets –el Canadà, Mèxic, el Japó, Corea del Sud i la Unió Europea– i el nostre principal rival, la Xina, i deixar clar que és més partidari de Rússia que no d’Ucraïna i que prefereix les indústries energètiques que destrueixen el clima més que no pas les orientades al futur –el planeta, que el bombin!–, Trump provoca a nivell mundial una greu pèrdua de confiança en els Estats Units.

El món veu exactament en què s’estan convertint els EUA: un rogue state (estat brètol) liderat per un home fort impulsiu, allunyat de l’estat de dret i altres principis i valors constitucionals nord-americans.

¿I sabeu què fan els nostres aliats democràtics amb els estats brètols? Comencem a lligar caps:

En primer lloc, no compren tantes lletres del tresor com abans. Per tant, els Estats Units els han d’oferir uns tipus d’interès més alts, cosa que tindrà un efecte dòmino en la nostra economia, des dels pagaments dels cotxes fins a les hipoteques i la liquidació dels interessos del deute nacional a costa de tota la resta.

Diumenge passat, sota el títol “Hi ha una nova prima de risc dels EUA?”, l’editorial del Wall Street Journal preguntava: “¿La imprevisible presa de decisions del president Trump i els impostos fronterers porten els inversors del món a allunyar-se del dòlar i dels bons del tresor dels Estats Units?” És massa aviat per dir-ho, però no per preguntar-ho, perquè els rendiments dels bons encara pugen i el dòlar es continua debilitant, senyals clàssics d’una pèrdua de confiança que no ha de ser gaire forta per tenir un gran impacte en tota la nostra economia.

En segon lloc, els nostres aliats perden la fe en les nostres institucions. El Financial Times informava dilluns que la Comissió Europea “dona mòbils d’un sol ús i ordinadors bàsics a membres del personal destinat als Estats Units per evitar el risc d’espionatge, una mesura tradicionalment reservada als viatges a la Xina". Ja no confien en l’estat de dret als Estats Units.

La tercera cosa que fan a l’estranger és dir-se a ells mateixos i als seus fills –com vaig sentir repetides vegades a la Xina fa unes setmanes– que potser ja no és una bona idea estudiar als Estats Units. El motiu: no saben en quin moment podrien arrestar arbitràriament els seus fills, ni en quin moment podrien deportar els seus familiars a les presons d’El Salvador.

És irreversible? L'únic que sé avui amb seguretat és que, mentre llegiu això, en un lloc o altre hi ha algú com el pare biològic de Steve Jobs, un sirià que va arribar a les nostres costes als anys 50 per doctorar-se a la Universitat de Wisconsin, algú que tenia previst estudiar als Estats Units però que ara vol anar al Canadà o a Europa.

Si fem més petits tots aquests elements –la nostra capacitat per acollir els immigrants més actius i emprenedors del món, cosa que ens ha permès ser el centre mundial de la innovació; el poder d’atreure una part desproporcionada dels estalvis del món, que ens ha permès viure per damunt de les nostres possibilitats durant dècades, i la nostra reputació de defensar l’estat de dret–, amb el pas del temps ens acabarem convertint en uns Estats Units menys pròspers, menys respectats i cada cop més aïllats.

Esperi, esperi, dieu, ¿oi que la Xina encara extreu carbó? Sí que n’extreu, però amb un pla a llarg termini per anar-lo eliminant de mica en mica i per fer servir robots que facin la feina dels miners, molt perillosa i perjudicial per a la salut.

I aquesta és la qüestió. Mentre Trump teixeix els seus discursos –divagant sobre qualsevol mesura que se li acut en un determinat moment–, la Xina teixeix plans a llarg termini.

El 2015, un any abans que Trump arribés a la presidència, Li Keqiang, aleshores primer ministre de la Xina, va presentar un pla de creixement de cara al futur anomenat “Made in China 2025”. Començava preguntant quin seria el motor del creixement al segle XXI. Pequín va fer aleshores inversions enormes en els elements dels components d’aquest motor perquè les empreses xineses poguessin controlar-los al país i a l’estranger. Estem parlant d’energia neta, bateries, vehicles elèctrics i cotxes autònoms, robots, nous materials, màquines eina, drons, informàtica quàntica i intel·ligència artificial.

Segons l’últim índex de Nature, la Xina ha esdevingut, en aquesta base de dades, “el país líder a nivell mundial en producció de recerca en química, ciències de la terra i ambientals i física, i és el segon en ciències biològiques i ciències de la salut”.

Això vol dir que la Xina ens passarà al davant? No. Pequín comet un error enorme si creu que la resta del món li permetrà suprimir indefinidament la seva demanda interior de béns i serveis perquè el govern pugui continuar subvencionant les indústries exportadores i intentar produir-ho tot per a tothom, amb l’objectiu de buidar els altres països i convertir-los en dependents. Pequín ha de reequilibrar la seva economia, i Trump té raó de pressionar-lo en aquest sentit.

Però la seva fanfarroneria constant i la salvatge imposició d’aranzels a rampells no són una estratègia, no quan s’enfronta a la Xina en el 10è aniversari del programa Made in China 2025. Si el secretari del Tresor, Scott Bessent, es creu de debò la ximpleria que va dir –que Pequín només “juga amb una parella de dosos”–, que em facin saber quina nit juguen a pòquer a la Casa Blanca perquè m’hi vull apuntar. La Xina ha construït un motor econòmic que li dona diverses opcions.

La pregunta per a Pequín –i la resta del món– és: què en farà, la Xina, de tots els excedents que ha generat? Els invertirà en un exèrcit més amenaçador? Els invertirà en més línies ferroviàries d’alta velocitat i autopistes de sis carrils cap a ciutats que no en necessiten? O els invertirà en el foment del consum i els serveis nacionals, alhora que s’ofereix per construir la pròxima generació de fàbriques i línies de subministrament xineses als EUA i Europa amb unes estructures de propietat al 50%? Hem d’animar la Xina a prendre les decisions correctes. Però, si més no, té opcions.

Compareu-ho amb les decisions que pren Trump. Està minant el nostre sagrat estat de dret, està deixant abandonats els nostres aliats, està erosionant el valor del dòlar i està esmicolant la més petita esperança d’unitat nacional. Fins i tot ha fet que els canadencs boicotegin Las Vegas perquè no els agrada que els diguin que aviat seran propietat nostra.

Per tant, ja em direu qui juga amb una parella de dosos.

Si Trump no posa fi a aquest comportament tan anòmal, destruirà tot el que va fer els Estats Units forts, respectats i pròspers.

No havia estat mai a la vida tan espantat pel futur dels Estats Units.

Copyright The New York Times