Per no ferir-nos de mort
Camus va dir que anomenar malament les coses és afegir desgràcies al món. La poeta coreana Don Mee Choi diu flors damunt les cares dels militars, diu dones blaves (blaves pels blaus dels cops de porra dels seus torturadors) i esdevenen dones d'aigua; explica les desgràcies existents al món amb una llengua nova i, reanomenant les coses, les re-significa. Escriptors i traductors que s'esforcen per no contribuir a la generació de llenguatge fòssil, llengua-deixalla, de rebuig i no retorn; i que, alhora, emprenen aquesta tasca per mirar de recuperar maneres més orgàniques i no agressives d'escriure i traduir la memòria, el present i el futur. “Les traduccions idèntiques no existeixen. És només que sempre n'hi ha dos de nosaltres —l'ésser dos etern”. Vull parlar-vos de Colònia DMZ, de Don Mee Choi, però m'amoïna la possibilitat d'errar les paraules —la impossibilitat de traduir l'efecte que han tingut en la meva mà d'escriure.
Vaig visitar Seül per primer cop que devia ser l'any dos mil cinc, o sis. A sota dels ponts, hi havia paradetes amb fulles immenses d'alga assecant-se, velletes mendicant, borratxos. Em comunicava en anglès. Al metro, un vell sense una cama i amb cap dent em va llançar una escopinada; m'havia confós amb una nord-americana. Duia el cap rapat perquè havia traduït una frase on Tsvetàieva afirmava que “cal tocar els caps, per conèixer les persones”. Al casament al qual assistia, les noies em miraven de reüll i mormolaven si devia estar malalta o acabada de sortir d'una institució o camp de treball o de refugiats d'algun lloc. Mentre elles xafardejaven sobre el meu pentinat, jo m'embasardia d'assabentar-me que moltes tenien el pare en una banda de la frontera i la mare a l'altra, que hi havia familiars que es trobaven per primer cop en aquella boda d'ençà d'un munt d'anys perquè vivien a la DMZ, que moltes eren òrfenes (nascudes entre 1960 i 1980).
L'editorial Raig Verd, amb la complicitat de mecenes i dels traductors Anton Pujol i Joan-Elies Adell, va publicar el llibre de Choi el 2022. La poeta va néixer a Seül el 1962, on va créixer sota la dictadura militar nord-americana. Després, va viure a Hong Kong fugint de la dictadura de Park Chung Hee; i el 1981 va arribar a Seattle tota sola, i va ser ‘naturalitzada’ pel Servei d'Immigració i Naturalització. Devers el 2016, va tornar a Corea del Sud, preparada per i disposada a recuperar la memòria dels àngels i els orfes, i traduir-la. “Com a filla de la memòria, no tinc més remei que continuar la meva recerca de la memòria, la memòria contra la història, la història de l'oblit”. Va visitar son pare, fotoperiodista imprescindible al llarg de totes les etapes del país, i es va entrevistar amb artistes que treballen amb els fets com a matèria primera. I, a través seu, va conèixer els habitants de la DMZ (Zona Desmilitaritzada de Corea), la frontera entre les dues corees, encara ocupada per bases militars dels dos governs i dels Estats Units. La polifonia de crits que va escoltar, els testimonis d'aquests supervivents, l'autora els va traduir en el cant de les oques de les neus en migració. Va sentir la crida, i també una inspiració, un dia que feia un recital. Choi va ajuntar el material que havia compilat en la seva visita a la terra natal i va fer memòria per tornar a ser una nena i ser totes les nenes a qui la guerra havia estroncat la infantesa i forçat la identitat. Al recull, la poeta deixa parlar els torturats amb llibertat absoluta. Els torturats recorden tots els detalls però, per no ferir de mort la poeta, li estalvien els més macabres, tot dient-li: “Deixo que t'ho imaginis...”. Choi s'ho imagina i, tot seguit, tradueix les seves paraules (les seves històries) perquè s'entenguin en present i travessin cap al futur. I, perquè no ens fereixin de mort, les tradueix a la llengua de la literatura, a la llengua de l'art.
El 2018 vaig tornar a Seül i em va fer l'efecte que els gratacels havien anat creixent i s'havien anat tornant més transparents, i que dels carrers n'havien escombrat persones amb ferides que no es podien maquillar. Vaig pensar si aquell jovent que ara s'hi passejava, rialler i emmirallat en els edificis del capitalisme i la cultura dels EUA, devia haver triat de netejar el rastre del dolor. Em vaig comprar un llibre de poetes clàssiques coreanes traduït a l'anglès. Els ocells volaven arreu dels versos. Choi, que ha publicat quatre llibres de poesia i ha traduït diverses poetes coreanes contemporànies a l'anglès, enceta el seu recull amb una ‘Traducció del cel’, en la qual els patrons de vol de migració de les grues i les oques es barregen amb les marques artificials de les fronteres i els recorreguts forçats dels pobles ocupats. Les oques viatgen guiades per la Snegúrotxka, la donzella russa de les neus. Qui ens guiarà, quan no quedin ocells perquè ens hi emmirallem, ni imaginació, ni poetes?
