Potser no et vares suïcidar, Matilde?

Et vaig visitar el dia del vuitantè aniversari de la teva mort.

Al cementiri de Palma, els 'teus', dones i homes comunistes i d'altres, et varen recordar càlidament i íntimament. L'horabaixa gris arrecerà el senzill però emotiu acte. Poc jovent hi va venir. Una persona ens va fer de guia fins al lloc del teu descans i una altra va lloar la teva figura. L'espai, humil, però molt digne, té bona orientació i –pel que diuen de tu– segur que el compartiries amb molts altres encara ara desapareguts.

Una mica fora del meu entorn, no em vaig sentir gens incòmode, ans al contrari. Em volia sumar a l'homenatge d'una dona, que, coneguda la seva trajectòria personal i política, em pareix excepcional.

La teva existència, Matilde Landa Vaz, àmpliament documentada, t'assenyala com algú que es donava als altres, que lluitava pel seu benestar, especialment pel de les dones. Amb una capacitat organitzadora i creativa capaç de construir, amb els cossos de les recluses fins i tot una gran estrella 'vermella' dins la presó on es tancaren els rebels.

El valencià Tomàs de los Santos, en un vers de la peça que duu el teu nom, canta:

“Matilde, roca de barricada / Rosa dels vents i dels huracans / Espenta roja, republicana, cor sortidor de la nova sang”. Trob que descriu bé el que he llegit sobre tu.

Avui dia les dones occidentals heu avançat molt, però encara us queda molt de camí per recórrer. Obviant la ultradreta mundial cada vegada menys incipient, hi ha massa tanques amagades per superar. La majoria impliquen normalitzar la discriminació que patiu, concretament 'la invisible', coneguda com a indirecta.

M'agradaria haver coincidit amb tu i treballar plegats contra aquest menysteniment ocult i massa vegades acceptat, que, per altra banda, no és privatiu de les dones. Fixa't, Matilde: per aquí subvencionen igual la benzina d'un Rolls-Royce de Son Vida que la d'un quatre llaunes de Son Gotleu. I, ple el dipòsit, l'amo del 4L, tan content davant aquesta flagrant discriminació, aplicable a massa conceptes, però especialment dolorós quan el veig repercutir sobre les teves companyes.

Salvant l'anècdota del combustible –que no ho és tant–, en femení: parl d'accés i promoció a la funció pública; treball per compte propi o d'altri; condicions de feina; conciliació laboral; esport... Podem afegir qualsevol altra activitat que desenvolupeu al costat dels homes, en un àmbit en què la perspectiva de gènere no tingui en compte les diferències biològiques que fan que, per ser equànimes, a vegades s'hagin de tractar de diferent manera ambdós sexes. 'L'ocurrència' és constitucional, no personal. Això sí, et freguen un pla d'igualtat ben compost en PDF i ja ho tenen arreglat. I el pitjor és la seva acceptació, també, per a moltes dones.

Bé, pens que tu entendries aquesta curolla meva i hi sumaries la teva empenta, capacitat i valentia a la lluita. Ho demostrares sobradament. Ara hi ha molta buidor al discurs oficial. Queda tant per fer que no t'avorriries.

Deixant el present i anant al que consider més important: tu. Potser no et vas suïcidar, Matilde?

T'ho deman perquè la informació disponible parla constantment que et vares llevar la vida voluntàriament, i jo no acab de veure-ho clar.

Si la revista penitenciària Redención hagués publicat en portada a quatre columnes la teva conversió al catolicisme i el repudi al comunisme, hauria estat una festassa. Prestigi assolit pel règim en general i l'església mallorquina en particular, a la vegada que aprofundir en l’ensorrament dels 'enemics d’Espanya'. Eres un símbol a conquerir, un mite a derrocar.

Et volien doblegar per convicció, no vares sofrir, segons pareix, tortura física, els va bastar amb la psicològica per aconseguir la teva mort. Però el cas és que et volien sencera i redimida.

No és cert que tu volies viure?

No és cert que a la presó et varen sotmetre a una enorme pressió directa?

No és cert que a la presó et varen sotmetre a enorme pressió indirecta, mitjançant la coacció de desatendre la manutenció de les teves companyes i els seus fills?

No és cert que no podies suportar la idea de ser batiada al catolicisme, però per solidaritat vital amb els infants ho vares intentar?

No és cert que, a pesar d'intentar-ho, et vares veure incapaç d'abandonar la teva ideologia política juntament amb el teu agnosticisme i vares decidir el teu traspàs instrumental per llevar als botxins l'eina coactiva que representaves?

En un parell de paraules: Matilde, jo no ho sé. Però pot ser estaria bé que qualque penalista de renom investigués en profunditat aquesta possibilitat mediata. Beneïdes 'enverinades' al marge, els 45 minuts d’agonia també s’haurien d’esmicolar. Qui sap si la indiferència per les conseqüències d'una tan desproporcionada activitat coactiva i del resultat mortal, obriria la finestra a una consideració criminal més greu, malgrat que sigui simbòlica. Així, tal vegada, el pròxim aniversari podríem deixar de sentir dir que et suïcidares.

Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat