No equivocar-se

Equivocar-se és sempre un mal, per a un mateix i per als altres. Hi ha circumstàncies en què equivocar-se és especialment greu, quan no hi ha marge per corregir o fer-ho és onerós, dolorós i llarg.

Catalunya, com a nació, està en una cruïlla. La posició de l’Estat -dic Estat i no govern central-és clara: la unitat d’Espanya és intocable. I perquè és la posició de l’Estat i no d’un partit polític, té conseqüències determinants. L’Estat ha decidit que forçarà la democràcia fins on calgui per protegir la seva unitat. Per un bé superior, les línies vermelles són, per als estats, sempre difuses.

Espanya sap que res li impedirà preservar la seva unitat. No ho dificultarà la Unió Europea, el Parlament, la Comissió o el Tribunal de Justícia de Luxemburg. Si Europa hi dona suport, ningú s’hi oposarà.

No hi ha desequilibris polítics que justifiquin que una gran potència aposti per la independència de Catalunya pels canvis geoestratègics que pugui suposar. Una Catalunya independent vol quedar-se a Europa i ser una democràcia. Això descarta que un estat oposat a Europa busqui, a través de Catalunya, desequilibrar-la.

El desgast que està tenint l’Estat li és suportable. El cost és menor que el benefici d’aconseguir l’objectiu, un objectiu que per a l’Estat és absolut, ja sigui perquè l’hi troba des del punt de vista racional -en el concepte de substància de Spinoza, “allò que és en si o es concep per si, és a dir, allò el concepte del qual no necessita, per formar-se, el concepte d’una altra cosa”- o perquè el considera un objectiu transcendent que no necessita explicació. En la visió de l’Estat, és la integritat d’Espanya la que està en qüestió, no les seves colònies o els seus dominis.

Espanya va cometre tres errors històrics als segles XVII i XVIII. En la Guerra dels Trenta Anys estava en el bàndol que va perdre. La Pau de Westfàlia de 1648 va suposar la pèrdua dels territoris de la Corona a Europa, Flandes i Alsàcia Lorena. Espanya deixa de ser una potència hegemònica. No ho reconeix. El primer error va ser continuar l’absurda guerra amb França, que es va convertir en derrota per evident inferioritat econòmica i militar d’Espanya. A la Pau dels Pirineus es va perdre la Catalunya Nord...

El segon error va ser fer la guerra a Portugal en lloc de situar la capital d’un imperi atlàntic com l’espanyol a Lisboa. Es va perdre Portugal.

El tercer, la Guerra de Successió de 1714. Espanya es va aliar amb l’antic enemic, França, va adoptar la dinastia dels Borbons i un model d’estat centralista i absolutista que no encaixava a Espanya, unió de regnes. Els catalans volien una aliança amb el Regne Unit i Holanda, per als quals el poder suprem de l’estat era ja el Parlament i no el rei; a França no, la revolució va trigar un segle a arribar. Es va imposar la política equivocada. Fet greu i amb conseqüències. França és l’estat que objectivament i històricament més ha perjudicat Espanya fins al segle XX.

Espanya va esdevenir un estat europeu amb una estructura política antiquada que va accelerar la seva decadència fins a la quasi irrellevància del segle XIX.

L’Estat té aquesta experiència interioritzada i no la vol repetir, “mai més”, però els fets són tossuts: més repressió que seducció, més enfrontament que empatia. Aprendre dels errors no és sempre evident, s’han de saber reconèixer.

A Catalunya la meitat de la població creu que no hi ha solució amb Espanya, i l’altra meitat és heterogènia: des dels que s’oposen directament a la independència fins als que pensen que el conflicte no està justificat perquè resulta massa onerós socialment i econòmicament, o els que dubten i l’acceptarien només si s’aconseguís en un cluc d’ulls, l’impossible d’un somni.

En aquestes circumstàncies, el recurs a l’èpica que s’ha fet servir per mobilitzar moviments nacionals esdevé inviable, perquè la base social està dividida per meitats.

Des d’una visió empírica, la confrontació de Catalunya amb l’Estat té inconvenients i no avantatges. Dificultats per accedir a fons públics, política fiscal enfrontada, menys creixement econòmic, més dificultat per a l’indult als presos polítics i l’apaivagament social i polític...

Cal construir sobre les fortaleses del país: la recerca, el món econòmic, les universitats, la cultura... S’ha de fer política amb el govern central des d’una posició inevitablement de feblesa, que condiciona la relació i porta a col·laborar amb l’Estat des d’una contribució vigilant. Ara les circumstàncies ho fan possible per la combinació dels fons de la UE i la fortalesa que suposa el talent disponible. Catalunya té ciència i tecnologia capdavanteres en les àrees que seran la base del desenvolupament econòmic del futur immediat.

El govern de la Generalitat ha de ser eficient en la defensa d’aquestes polítiques transversals. Dels dos partits que possiblement acabaran col·ligats, el que vol fer la política més enfrontada, JxCat, és el que té més experiència de govern, és on hi ha més polítics amb experiència de gestió. El partit que vol col·laborar, ERC, és el que en té menys. Es necessiten mútuament. Però no com fins ara, enfrontats, sinó col·ligats amb lleialtat des d’un pacte públic, concret i escrit. Si no ho poden fer, han de buscar alternatives, no es pot perjudicar el país i la ciutadania pel joc polític partidari.