PalmaA les Illes Balears falten metges. I infermeres. I anestesistes. I pediatres. I ginecòlegs. Falten mans, falten caps i torns coberts. Hi ha hospitals públics on no es garanteixen guàrdies d’algunes especialitats, on no hi pot haver certes especialitats; hi ha centres on els parts es deriven perquè no hi ha personal suficient, i ara hi ha una vaga mèdica anunciada que, més enllà de les raons laborals legítimes, acabarà engreixant unes llistes d’espera que ara ja desesperen els pacients. El diagnòstic comença a ser greu, però el tractament està pendent.
Arribats a aquest punt, no és ser rancuniós –ni tan sols especialment memoriós– recordar quantes vegades vàrem sentir que d’aquesta manca de metges en tenia la culpa el català. Que si no venien professionals a les Illes era perquè se’ls exigia saber la llengua pròpia. Que el requisit lingüístic era una barrera insalvable, una mena de mur de contenció amb accent obert. Ho repetien, una vegada i una altra, el partit que ara governa i tots aquells que els compraven el relat sense posar-lo ni una mica en dubte.
La realitat, però, sabem que era molt menys èpica, perquè a les Balears el català mai no va ser un requisit realment excloent a la sanitat pública, ni tan sols quan ho era per llei, per la llei que va aprovar el pacte d’esquerres quan governava. La realitat és que als sanitaris se’ls donaven anys per aprendre la llengua catalana i no es comprovava si ho havien fet. Però el relat de “volem bons metges, que curin, encara que no parlin català” funcionava, com una maceta que es traduïa al carrer. S’assenyalava un culpable còmode, es desplaçava el debat, es feia oposició fàcil i eficient i, de passada, es desacreditava la llengua catalana.
No és casualitat que una de les primeres mesures del govern de Marga Prohens, l’agost de 2023, poques setmanes després d’accedir al poder, fos fulminar el requisit del català per exercir a la sanitat pública. Potser, fins i tot, va ser la primera mesura que va prendre l’actual Govern, com si allò cremàs, com si la llengua posàs en perill la salut de tothom. Però amb aquella decisió es negava als pacients el dret a ser atesos en la llengua pròpia del territori, una de les dues oficials –per això convé recordar-ho–, i es venia la idea que, ara sí, hi hauria prou sanitaris i bons.
Ara, falten metges i infermeres i no és pel català. És pel preu desorbitat de l’habitatge, per la precarietat, per la sobrecàrrega assistencial, per mala planificació o perquè venir a exercir a les Illes no té prou atractius que compensin les dificultats de viure-hi. És per una gestió que no ha sabut –o no ha volgut– afrontar el problema de fons. I aquí és on convé recordar aquell relat. Perquè no només era fals: era molt irresponsable. Perquè va servir per negar drets, per fer política barroera amb un servei essencial i per convertir la llengua en boc expiatori. Ara que el silenci ha substituït aquells arguments absurds, ara que ja no interessa repetir-los, toca dir-ho clar: mai no va ser el català, però no tornaran enrere.
