Joan carles i ha publicat un vídeo inenarrable per promocionar les seves memòries. Reivindica el seu paper en la transició de la dictadura a la democràcia i acaba demanant als joves que facin costat al seu fill, Felip VI, en el seu regnat. Se’l veu assegut, sobre el fons d’una bandera espanyola –onejant i digital– que cobreix tota la pantalla. No havíem vist un ús més ridícul de l’ensenya des que Sonia Monroy es va presentar als limítrofs d’una cerimònia dels Oscar embolicada amb una a manera de vestit. Ni del croma. Ni de l’editor de vídeos que hagin emprat.
L’emèrit llegeix el text i posa com si es tractés del discurs de la Nit de Nadal, però el conjunt pivota entre la tendresa i la desesperació; com si al capdavant de la comunicació hi hagués un youtuber de Vox o potser Froilán a punt de cridar: “Fantàstic, abu, ho pujam a TikTok”.
La Casa del Rei, instal·lada en un perfil discret i institucional, s’ha vist obligada a desvincular-se’n amb contundència. No cal llegir el llibre, quan tots els mitjans de comunicació de París a Gibraltar han extractat el grapat de titulars (vells) que deixa. Res que encara no sabéssim. Joan Carles I, desesperat, ha errat l’estratègia. Menteix en dir que no pot tornar a Espanya. Pot, si regularitza la seva situació, paga el que deu i calla.
Podria haver dictat unes memòries substancioses, honestes, nues, amb detalls inèdits sobre un moment polític i social d’indubtable interès històric, però la desesperació i la por les deixen en un repàs hagiogràfic, a més d’extemporani. Lluita per renegociar el seu lloc en la memòria col·lectiva, però el seu temps ha passat. Sense la lluentor de la monarquia i amb la vergonya de l’exili, el record dels més joves serà (amb sort) el del senyor adúlter i amb embolics fiscals que caçava elefants amb una tal Corinna, bastant més llesta que ell. I que era el padrí de Froilán i Vicky Fede.
El pare de Felip VI fa anys que està acostumat a la impunitat; addicte al llagot, presa de l’afalac. Però ara la seva batalla és una altra: convèncer intentant crear un relat. Tenia l’opció de l’honestedat o la de la humiliació, com quan va reconèixer haver-se equivocat després de la cacera que en va precipitar l’abdicació. Però ha optat per la fugida cap endavant, sense preveure la seva irrellevància. Aquest llibre és el penúltim dels seus errors. Només li queda el silenci. Que algú li etzibi: “Per què no calles?”. El més difícil serà que en faci cas.
