Nirvana domèstic
Per alguna raó que desconec, Google m’ofereix notícies sobre Marie Kondo, una japonesa que s’ha fet rica amb un mètode de neteja i ordre. La darrera notícia suggerida sentencia: “La gent que no talla les etiquetes de la roba s’equivoca”. Em veig impel·lit a desxifrar el clickbait. Expliquen que desfer-se d’aquest apèndix tèxtil et permet connectar amb la peça, afavorir el trànsit de la botiga a la teva llar i viure en harmonia. Cal donar les gràcies per la seva funció, perquè continuï el seu camí kàrmic cap a la ruta del polièster reciclat.
En un món ple de gent que es lucra creant necessitats en els altres, Kondo ha trobat la manera d’aplicar les regles del capitalisme als preceptes budistes i a aquesta invasió de minimalisme que ens assola. I arrasa. La paradoxa radica en el fet que tots els Kondo del món digital (influencers i gurus de tot pelatge) et venen una sensació d’alliberament quan estan esclavitzant-te amb els seus productes. No he tallat una etiqueta tèxtil en la meva vida perquè ni tan sols m’havia plantejat que pogués o hagués de fer-se. M’agrada mirar de què està feta la roba o en quin país té deslocalitzada la producció l’empresa de torn, dues dades més rellevants pel que sembla l’importantíssim equilibri de la teva llar. I, per descomptat, la meva funcionalitat emocional no dependrà de si estim un calcetí i l’integr en el meu ésser.
Els Kondo del món, tan espirituals ells, t’empenyen al consumisme. La japonesa no et diu només com doblegar la roba; vol que li compris les seves capses i objectes absurds per aconseguir el nirvana. Li han sortit competidors en gegants com Temu, experts en trastos per ordenar el bany o el moble de l’aigüera, tot fregant el paroxisme.
L’afany capitalista (i ideològic) per domesticar la imperfecció, alhora que ens imposen una estètica del control absolut, ens aboca a una societat idiotitzada de persones que compren contenidors per ficar juntes unes llaunes de refresc a la gelera.
Detest aquesta escenografia de puresa i neteja, d’higiene moral, que invisibilitza contradiccions com la precarietat o la manca de temps. No vull sotmetre’m a una eficiència segons la qual fins i tot la gelera hagi de retre. Hi continuaré bolcant la compra i celebrant fins i tot un calcetí desaparellat, únic i rebel, en guerra contra les Kondo del món i del control emocional contemporani.
