Hi haurà Next Generation per a les humanitats?
Fa temps que es parla, i aquest diari se n’ha fet sovint ressò, dels fons de la Unió Europea per a la transformació, que no reconstrucció, de l’economia postpandèmia. Es tracta del programa anomenat, amb l’inevitable anglicisme, Next Generation.
La meva universitat, com les altres, ja hi treballa. S’elaboren projectes per optar-hi i imagino que han estudiat bé les bases de la convocatòria i el tipus de llenguatge que cal emprar per tal que la proposta sigui seleccionada (algun dia m’agradaria parlar de les neollengües burocràtiques que s’han creat per escriure aquest tipus de textos) i que hi esmerçaran hores de discussió i de feina. De vegades, però, tinc la sensació que ho fan amb la mateixa il·lusió i la mateixa manca de realisme amb què escrivíem la carta als Reis d’Orient, sense tenir en compte que no guanyarà el millor sinó el que més s’ajusti als paràmetres administratius fixats o el que reflexi millor els interessos del moment. En aquest sentit la benintencionada plataforma Open Generation, que agrupa 27 entitats per tal d’evitar, en nom d’una economia més social, que les grans empreses acaparin aquests fons, haurà de fer un gran esforç.
I què passarà amb les humanitats en aquest context? Doncs que, en la millor de les hipòtesis, en rebran les engrunes i encara les hauran d’agrair amb èmfasi, com feien les parentes pobres d’abans, perquè, com elles, ni la societat ni la universitat saben ben bé què fer-ne més enllà d’arraconar-les com una andròmina arcaica.
L’any 2011, poc després del pla de Bolonya, Jordi Llovet, catedràtic de teoria de la literatura a la Universitat de Barcelona, va publicar un llibre cabdal amb un títol provocador: Adéu a la Universitat. L’el·lipsi de les humanitats. Deu anys després no ha perdut, al meu parer, ni un gram d’actualitat. La confusió entre ciència i tecnologia, els excessos de teoria pedagògica mal aplicada i una societat que fa gala del seu antiintel·lectualisme són alguns dels factors que ens han portat on som.
Tres anys després, el 2014, més de quatre-cents noms importants de la cultura signaven un document, impulsat des de l’Institut d’Estudis Catalans, titulat Unes humanitats amb futur, títol optimista al qual jo afegiria un interrogant final. En el document es mencionen, entre altres qüestions, “la pèrdua dels grans relats històrics i dels referents col·lectius”, entenent com a referent col·lectiu Albert Camus i no Rociíto. La pèrdua de les humanitats porta, s’hi afirma, a “l’empobriment del pensament i a la precarietat del discurs ètic”, cosa ben certa. Afegim-hi que la pèrdua de pes de les humanitats porta a l’analfabetisme funcional, és a dir, a ciutadans que saben llegir i escriure però que no poden interpretar un text una mica complex ni escriure’n un amb una mínima correcció gramatical i seqüència lògica de continguts. Mai la humanitat ha escrit tant (mails, whatsapps, SMS) per dir tan poc ni ho havia fet d’una manera tan sapastra.
Una part del problema ve del sofisma de barrejar humanitats i rendibilitat. Les humanitats no poden ser rendibles com ho és l’enginyeria, això és obvi. Però hi ha altres maneres de ser-ho. Fa molts anys, durant les discussions pre-Bolonya, un vicerector va venir a explicar-nos “als de lletres” que havíem de cercar l'“ocupabilitat” (veuen la neollengua?) dels nostres estudis, com dient-nos, en traducció lliure, que no servíem per a res. Al torn de paraules un estudiant es va aixecar i va dir que ell assumia amb tota responsabilitat que la seva “ocupabilitat” com a filòsof seria difícil, però que la filosofia li havia ensenyat a entendre una mica més la condició humana i que això li seria d’utilitat fins i tot com a caixer d’un supermercat. Els aplaudiments van ser eixordadors.
Ara mateix, al Brasil, s’estan retirant els fons públics a les facultats de lletres. L’argument és: qui vulgui estudiar grec o filosofia que s’ho pagui de la seva butxaca. Aquest és el nucli del problema, perquè, al negar la projecció social i comunitària de les humanitats, les volen fer passar per inútils. Aquesta tardor, universitats senceres, com la prestigiosa Universidade Federal do Rio de Janeiro, tancaran si no hi ha un cop de timó de darrera hora. Si nosaltres arribem a això, el trumpisme, el bolsonarisme (o l’ayusisme) hauran guanyat. La funció de les humanitats és, com deia Antonio Machado, “aumentar en el mundo el humano tesoro de conciencia vigilante”, mostrar la diversitat i complexitat del món, i ensenyar a desvincular-se de la tribu, a desconfiar dels profetes i a apreciar la bellesa, elements altament revolucionaris.
Desitjo que les comissions que estan preparant els projectes per als fons europeus se’n surtin i desitjo que d’aquest mannà en toqui ni que sigui una mínima porció a les humanitats. Hi ha moltes coses a fer, com la pandèmia ha palesat, i calen diners. Però no hi haurà next generation en un sentit ampli per a les humanitats a la universitat pública sense un canvi de la situació de descrèdit social en què es troben, que n’ha fet “una maria”. I perquè aquest canvi social es produeixi cal explicar molt bé per què servim, cosa que no sempre fem prou bé. Cal traslladar a la societat la pregunta clau que cada generació ha de respondre: per què cal llegir, escriure, fer art i pensar? Bé, i si, de passada, ens cau algun euro molt millor. Tot s’aprofita.
Elena Losada Soler és professora de la UB i investigadora d'ADHUC - Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat
