OPINIÓ
Opinió 01/01/2021

La naturalesa ja no existeix

3 min

Professor i escriptorL’any 1802 Alexander von Humboldt, naturalista i viatger alemany, home de curiositat i energia inesgotables, va escalar el Chimborazo, no gaire lluny de Quito. El Chimborazo és un volcà de 6.263 metres d’altura, i llavors es creia que era la muntanya més alta del món. Humboldt hi cercava dades botàniques, zoològiques, geològiques, el que fos, però sobretot el movien l’esperit aventurer i el fervor pel món. Humboldt i els seus dos acompanyants no varen fer el cim, però quan es trobaven a prop dels 6.000 metres d’altura l’alemany va veure amb claredat que la naturalesa és una gran xarxa en què res no es pot entendre de manera separada de la resta. Amb els anys, Humboldt va esdevenir el científic més famós del seu temps, i la seva obra més ambiciosa es titula Cosmos, una vella paraula grega que va rescatar per descriure el seu univers en què tot es lliga a tot. La magnífica biografia de Humboldt escrita per Andrea Wulf es titula La invenció de la naturalesa perquè s’hi explica d’on prové una de les maneres possibles d’entendre el món.

El 1836, quan Humboldt ja gaudia de fama universal, Ralph Waldo Emerson, poeta i filòsof nord-americà, va publicar Nature, el seu assaig més important. Emerson, avui menys famós que el seu deixeble Thoreau, hi parla de la natura com a font d’equilibri espiritual i com a manifestació de la divinitat. La influència de Humboldt anava en direccions diverses: es deixava veure en poetes visionaris com Emerson, però sense ell tampoc no hauria estat possible l’obra de Charles Darwin, que portava el relat de les seves expedicions a la cabina del Beagle.

L’any 1861 Jules Michelet, conegut sobretot com a historiador, publica La mer, un altre llibre que només es pot escriure des de la passió pels secrets del globus terraqüi. Dedica moltes pàgines a les madrèpores, als pòlips i als coralls, entusiasmat pels descobriments científics que ens permeten comprendre que “si la Terra produeix l’animal, l’animal també produeix la Terra, i tots dos duen a terme l’obra de la Creació”. Les illes coral·lines són l’escenari privilegiat del procés mitjançant el qual els éssers vivents conformen “l’animal gros” que és el planeta. Ho escriu un segle abans que James Lovelock, químic i ambientalista, formulàs la hipòtesi Gaia, segons la qual el planeta Terra té molts dels trets dels organismes vius.

Humboldt, Emerson i Michelet tenen obres molt diverses, però en tots tres alena la mateixa passió per una naturalesa que és molt més que una gran màquina o un engranatge de màquines petites. La naturalesa hi és vista com una realitat més gran que nosaltres i que mereix la nostra reverència. I la naturalesa és vista, també, com a font de sentit.

No puc evitar pensar en aquestes coses quan llegesc dades de la desfiguració colossal que aquesta naturalesa està patint a mans dels homes. Una dada sorprenent ens diu que els humans i els animals que criam per menjar suposen el 96% de la biomassa de tots els mamífers del planeta: 36% de pes per a nosaltres i 60% per a les nostres vaques, cabres, ovelles, porcs i companyia. Les balenes, els tigres, els esquirols, els cangurs, els ossos polars, les foques, les gaseles i tota la resta es reparteixen l’altre 4%. Som desproporcionadament feixucs.

Algú podria relativitzar la dada recordant que la biomassa de tots els mamífers continua sent inferior a la dels artròpodes o a la dels peixos, però haurà de callar davant una altra dada esfereïdora molt recent. A començament d’aquest mes de desembre, la revista Nature va publicar un article segons el qual el pes de l’anomenada “massa antropogènica” supera el de tota la biomassa vivent de la Terra. El conjunt del que pesen els nostres edificis, els nostres vehicles, les nostres carreteres i tot el que hi posam dins o als seus voltants supera el pes de tots els éssers vivents. Per a cada persona del planeta, es produeix cada setmana una quantitat de massa antropogènica més o menys equivalent al seu pes corporal. Cada setmana, per a cada un dels 7.800 milions que som. Pesam molt per sobre de les possibilitats del planeta.

El títol d’aquest article té un punt de provocació, naturalment. Basta mirar per la finestra i veure els arbres del carrer: la naturalesa existeix. Però és impossible llegir informacions com les anteriors sense pensar que ja no la podem veure com una cosa davant la qual som insignificants. Som part de la xarxa i en som una part tan vulnerable com les altres (com es demostra aquests dies), però tenim una capacitat de fer mal a la Terra que ni Humboldt ni Emerson ni Michelet podien imaginar. El gran objectiu global del segle XXI hauria de ser pesar menys.

stats