Músculs casolans
“Vull tenir més músculs”. Des de l’estiu passat he de bregar amb aquesta declaració de principis del meu fill adolescent. Ho faig des de l’estupor, perquè és la primera vegada que conec un mascle que vol ser musculós. A la universitat em solia relacionar amb homes prims i blanquets, bona part dels quals anarquistes, intel·lectuals, amants de la poesia i admiradors de Noam Chomsky i Slavoj Žižek. Tampoc no he anat mai a un gimnàs, perquè el meu exercici preferit és més ben aristotèlic: m’agrada caminar i pensar, si pot ser a la vegada. No estic acostumada a les persones fortes físicament, i el fet d’haver aportat al món un mascle que valora els seus bíceps em deixa bocabadada. Qui sap... potser tenc avantpassats forçuts, que estarien decebuts amb les meves tendres carns si em coneguessin i estarien orgullosos del meu fill.
El primer que he hagut de fer és aprendre a parlar de músculs sense que m’entrin les rialles. Ja fa temps que vaig assumir que les meves preocupacions no han de ser les dels altres ni més importants que les dels altres –avís: no va ser fa massa temps, ara no faré veure que som una persona superoberta i madura. En aquest camí he après la importància de les proteïnes i he assumit la pujada de la meva cistella de la compra, que arriba a la gelera carregada d’ous, piteres de pollastre i iogurts enriquits.
Després, he hagut de suportar algunes baralles per la meva negativa a pagar un gimnàs. Al meu adolescent no li va semblar convincent el meu suggeriment perquè anàs al camp a aixecar pedres, així que li vaig aconseguir uns pesos per practicar a casa. I he de ser una mica actriu quan em demana si el veig “més ample”. No perquè no el vegi més musculós, sinó perquè sempre el veig estupend i no en tenc ni idea de si hi ha centímetres de més o no. Així que intent que estigui content i que no pensi que la seva mare el desanima perquè considera que l’únic múscul que val la pena exercitar és el cervell –que, a més, no és cap múscul.
També he de vigilar, perquè som una família amb tendència que se’ns en vagi l’olla, i una cosa és menjar més pollastre i aixecar una mica de pes i l’altra és perdre el nord. No deia Aristòtil que la virtut es troba en l’equilibri entre l’excés i el defecte? Idò no som qui per no fer-li cas, només faltaria. Ara bé, ‘adolescent’ i ‘equilibri’ són dos conceptes que no acaben de quadrar moltes vegades a la mateixa frase, així que al final l’he d’obligar a ser el mínim desequilibrat possible, que és la lluita de qualsevol persona decent. Això sí, quan em guanya un pols –cosa que fa en zero segons després de posar els braços damunt la taula– i em mira amb el somriure de ninot que encara conserva, sé que cap múscul minvarà mai l’amor que sent per ell.
