En la mort de Josep Pin i Soler (1927)

De la semblança de l’escriptor Josep Pin i Soler (Tarragona, 1842 - Barcelona, 1927) publicada per Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a La Publicitat (2-II-1927). Avui fa noranta-cinc anys de la mort de Pin i Soler, novel·lista, dramaturg, bibliòfil, viatger erudit i traductor, sobretot, de clàssics de l’humanisme. Retrat a la ploma de Pin i Soler.

Quan nosaltres érem unes criatures i començarem a escriure versos, hi havia a Barcelona una colla de senyors als quals miràvem amb gran respecte: eren els homes de l’època heroica, del moviment romàntic. Eren gent que s’havien fet una política, una cultura, una visió del món i una ortografia per mitjà d’uns procediments una punta anarquitzants, s’ho feien tot per a ús propi i tiraven al dret; no hi havia control, ni duana literària. S’improvisaven novel·les, tragèdies i estatuts polítics. [...] En la setmana present la meva ploma ha d’escriure fatalment el nom de Josep Pin i Soler. Era dels més vells, potser el patriarca de tots; tenia 85 anys i fins fa pocs mesos encara s’aguantava dret amb la mirada clara i amb el gest cavallerívol. Era un cas curiosíssim d’home independent i d’activitat heterogènia. Havia dut una vida plena i sacsejada, s’havia distret en cinquanta mil activitats i havia corregut molta terra i de tot arreu sabia anècdotes i casos que es feien escoltar. El senyor Pin duia en el fons del cor un mestre d’estudi, i encara que sabia pintar, sabia fer vestits, sabates, relligats i rellotges, el que li agradava més és que li diguessin humanista. En efecte, l’humanisme fou la seva passió, un humanisme bastant romàntic i sense molta disciplina, que no li privava d’escriure novel·les, ni comèdies, ni jugar als escacs, ni traduir sonets; tot això ell ho feia amb el pensament posat en els homes italians de la bona època, i en els clergues espanyols dels temps de les vaques grasses d’Amèrica. Tota la passió del senyor Pin eren el seu Erasme, el seu Thomas Moore, el seu Maquiavel. En les obres de teatre i en les novel·les, naturalment que hi posava el cor, però quan parlava de la seva obra literària més personal, en parlava volent-se descolorir l’interès, com si fos la cosa més senzilla d’aquest món. Si l’escoltaven parlar de teatre, afirmava que això de fer comèdies no tenia cap mèrit: segons ell es podien escriure comèdies taquigrafiant la conversa d’uns quants amics o d’una reunió de persones qualsevol. Malgrat les seves paradoxes i les seves boutades, el senyor Pin tenia una visió molt justa i molt atinada del teatre, i algunes de les seves obres, Sogra i nora, per exemple, representen un valor i una fita molt considerable del teatre català. [...] Tenia una figura fina, de senyor de debò. Parlava amb un accent tarragoní nasal i acaramel·lat, i mirava amb uns ulls pietosos, amb una mirada líquida i transparent en la qual de tant en tant s’hi accentuava un puntet negre de mal geni. Pobre senyor Pin, a les tardes del mes de maig venia al jardinet de l’Ateneu, amb el seu bastó, els seus botins, unes corbates amples i uns colls impecables. Sucava quatre melindros en una xicra de xocolata a l’espanyola, es posava a jugar a escacs, encenia un puro de ral que se li eternitzava i se li esfilagarsava entre els bigotis, i deixava anar les seves paradoxes i les seves punxadetes, amb una veu pàl·lida, sense gota de malicia aparent.