Morir per Danzig
Divendres vinent, 24 de febrer, es complirà un any de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, perpetrada seguint el patró de la invasió hitleriana de Polònia, el setembre de 1939: sense prèvia declaració de guerra i fingint que l’agressor era l’agredit. Des d’aleshores, i mentre les seves tropes cometien tota mena d’atrocitats sobre el terreny, les declaracions del dèspota Putin han anat pujant un graó rere l’altre fins a assolir els més alts cims de la vilesa. Sobretot, retorçant, tergiversant i embrutant les analogies amb la Segona Guerra Mundial.
L’amo del Kremlin començà presentant el seu intent de conquerir i satel·litzar Ucraïna com una croada antinazi. Quan els plans russos es van començar a tòrcer, va fer vibrar la corda del victimisme. “Els successors de Hitler –va dir a l’antiga Stalingrad– volen una vegada més lluitar amb Rússia en terra ucraïnesa”, com si el tímid Olaf Scholz i el dubitatiu Joe Biden es plantegessin, ben bé igual que el Führer el 1941, arribar fins als Urals i més enllà. I agità l’espantall dels “tancs alemanys”, com si unes desenes de carros Leopard en estat dubtós –almenys, els espanyols– fossin l’equivalent dels més de 3.500 tancs involucrats en l’operació Barba-roja.
El súmmum de la infàmia, però, el marcà la comparació entre els russos “atacats” per Occident i els jueus perseguits pel nazisme. Després de mig segle de professió, un servidor encara no sabia que els jueus acorralats per la maquinària de la mort alemanya a l’Europa Oriental disposessin d’armes nuclears, de drons, de míssils i d’un exèrcit amb centenars de milers d’efectius...
Tanmateix, i a desgrat de la indecència discursiva i pràctica de Putin (el vessant pràctic l’executen les seves tropes regulars i els modèlics mercenaris del Grup Wagner), segueix havent-hi entre nosaltres veus –i no em refereixo a friquis de les xarxes, sinó a acadèmics de prestigi, a articulistes que es troben enginyosos, a algun exministre i fins i tot a partits de govern– que, sense defensar obertament el nou tsar, li troben disculpes, consideren que la seva condició d’agressor és discutible i relativa i sostenen que pretendre derrotar Rússia a Ucraïna és “irresponsable”.
L’argumentari d’aquestes veus és molt previsible, perquè es repeteix des de fa un any. Putin i la majoria dels russos –hom diu– tenen un profund sentiment d’humiliació, i això alimenta el nacionalisme rus. Disculpin, però el nacionalisme rus, disfressat d’internacionalisme soviètic, estava ja molt ben nodrit en temps de Stalin, de Khrusxov i de Bréjnev. D’altra banda, si la sensació subjectiva d’humiliació d’un poble justifica que ataqui els veïns, per què no es va permetre de braços plegats que Hitler s’apoderés d’Europa? Després hi ha la cantarella de “la política expansionista prèvia de l’OTAN”. Doncs què? Finalitzada la Guerra Freda pel col·lapse economicosocial endogen de l’URSS, ¿calia ignorar-ho i acceptar que la Rússia postsoviètica mantingués el seu hinterland imperial fins al bell mig d’Alemanya i els confins d’Àustria? ¿Occident havia de “respectar” un Teló d’Acer sense filferrades per por de molestar el Kremlin? ¿Els bàltics, els polonesos, els eslovacs, etcètera, no tenien dret a protegir-se del sempre amenaçador veí de l’est?
L’argument suprem –a vegades explícit, a vegades tàcit– d’aquestes veus que no volen de cap manera “acorralar” Rússia, que condemnen “l’aposta bel·licista” de Zelenski i d’Occident, és el risc que Putin acabi fent ús de l’armament nuclear. Per fortuna, no estic en la ment de l’antic oficial del KGB, però ell sap perfectament que, si ho fes, hi hauria una represàlia simètrica immediata, i no crec que hi estigui gaire interessat. Una altra cosa és que ho invoqui per sembrar el neguit i la discòrdia entre els occidentals.
En tot cas –deu ser deformació professional– el discurs dels conciliadors amb Putin, dels que aconsellen “desescalar”, dels que propugnen una “pau per territori”, em fa pensar en els pacifistes francesos que el 1939, mentre Hitler dibuixava noves ambicions territorials sobre Polònia, asseguraven que no valia la pena “mourir pour Dantzig”. Al cap de poc més d’un any, després de la derrota francesa, tots aquells pretesos pacifistes, encapçalats per Marcel Déat, havien abraçat amb fervor les idees d’ultradreta i la col·laboració amb el nazisme, valgui la redundància. Ara i aquí, n’hi ha que no només no volen morir per Kíiv –cosa que ningú no els demana–, sinó que, pel que sembla, ni tan sols volen suportar una inflació d’un dígit a canvi de frenar l’agressivitat del sinistre dictador rus.
Sigui com sigui, les opinions són lliures... i la crítica també. Més seriós és el posicionament d’Unides Podem, perquè forma part del govern Sánchez. Quan UP es manifesta en contra d’“escalfar” la guerra d’Ucraïna amb “més i més armes”, ¿vol dir que un dia d’aquests paralitzaran la indústria bèl·lica russa i bloquejaran la importació de drons iranians? Quan rebutgen el “furor bèl·lic otanista”, ¿significa que volen veure una Ucraïna inerme i aplaudirien l’arribada de les tropes de Putin a les fronteres de Romania, Hongria, Eslovàquia i Polònia? Més que res, per saber-ho.
