És el món, que s’acaba
Veintitresconsetentaycincoporfavooor. Una veu falsament mel·líflua i estrident, però gairebé automàtica, desperta na Gabriela Escolana de la seva espera absorta i resignada a l’hipermercat, on totes les caixeres són catalanoparlants però s’adrecen sempre misteriosament per defecte en espanyol als clients. Sent que el món que va conèixer i que la va fer créixer i ser la persona que és ara s’ha esvanit com una olor antiga de la qual restaven només les darreres essències, potser només els últims records.
Paga amb la targeta del banc on fa anys que ja no la poden atendre personalment si no és amb cita prèvia. Com a cal metge, on només l’atenen ja per via telefònica. Li va bé, emprar la targeta, perquè si la compra és petita no li demanen de posar el número secret, un tràmit senzill, però que, a ella, la faria estar insegura. Surt de l’establiment i s’encamina cap a ca seva per fer el dinar. Espera davant el pas de vianants i mira pausadament a banda i banda per si ve ningú. Fa una passa, però s’ha d’aturar en sec. Un cotxe vermell amb traces esportives li frega els morros amb les finestres abaixades i un xumba-xumba infernal. Dins el vehicle, dos joves riuen tot mostrant ostentosament les dents brutes i gesticulant amb obscenitat impúdica. Un temps hi havia vells que feien por. D’altres infonien respecte per on passaven. Alguns eren objecte d’insana veneració. Avui, dins aquest món que s’esbuca, ignorància, i menyspreu, als qui carreguen a l’esquena encorvada les beaces reblides de l’experiència de viure.
Creua el carrer i calcula tremolosa i lenta les passes sense perdre de vista cap rajola de la vorera cap a fora vila. L’acompanyen les primeres flors dels darrers ametlers, aquells vegetals d’escorça gropelluda i aparença feble que omplien els seus estius de pellucades, i pelades, i trencades. Avui, moribunds, no abasten ni tan sols a configurar un paisatge que li evocàs la infantesa. La carretera és deserta. Ni un cotxe de lloguer, ni un ciclista, ni cap camió, només un esbart petit de tudons arrufats piquen damunt l’asfalt amb poca alegria les crispetes d’una bossa que ha deixat caure un jove amb patinet elèctric.
Pensa en en Sebastià de les Estepes, que els visità ahir en companyia de na Silke, la seva dona sueca. Ell havia estat un brusquer, un picador d’estrangeres, i també un jove lliure com tots els joves lliures. S’exclama, amb la mascareta protegint-li el galamó: “Vatuadeu salat! Jo, quan anava en moto, agafava uns memeus que no em veia ni les ungles. Duia el sorell penjant tot lo dia, i què et penses que en sentia gens d’olor, ni de gust? Això del coronavirus no és més que un constipat fort. I els qui estan ingressats a l’hospital és perquè hi volen estar. No m’hi veuran, no, a mi”. Na Gabriela el replica: “Idò el bisbe bé que s’ha vacunat, deu creure més en el virus que en déu”. En Sebastià no amolla: “Que hi vas, d’errada de comptes, Gabrieleta, en Miquel Meravell es va morir la setmana passada. Tenia un càncer com un meló als budells, però el metge va escriure que s’havia mort de coronavirus, i escolta què et dic, perquè és dit seu, el conec bé, aquest matasanos: ho va posar perquè tenguem por. Els metges ens volen acoquinar per fer-nos dur la mascareta i fer-nos romandre a ca nostra com a bubotes concagades. M’estim més anar a fer musses com na Francina, jo”.
La vibració del mòbil dins la butxaca de la bata la treu del record de la conversa. És n’Aina Caganiva. Al cel, una negror furiosa anuncia la imminència d’un trebolí. Na Gabriela pensa en en Tomeu Cametes, que va morir d’un llamp un dia que xerrava per telèfon quan feia el servici. Es revesteix de coratge i obre la tapa de l’aparell. Després de dos mots protocol·laris sobre la família (“tenc els nets infectats, però asimptomàtics, Gabriela”) i el temps (“ha passat n’Hortènsia, però ja ve n’Ignasi”), n’Aina entra en matèria: “Ho ha dit pel televisor un metge manacorí que viu a l’estranger: d’aquí a deu anys no quedarà cap persona en el món”. I continua: “Aquest virus que hi ha ara el mataran amb la vacuna, però no trobaran remei per a les malalties que ens arribaran a partir d’ara”.
Entre pensaments i telefonades, empesa i descambuixada pel vent, refrescada per la fosca sobtada dels niguls, na Gabriela ja és a ca seva i fa un fritet amb dos brots de colflori, un poc de monei, que enguany són tan dolços, i una mica de carabassa. Quatre talladons de panxeta adornen de gust i color el plat d’avui. De cop i resposta, es gira un vent rabiós com mai no n’havia vist d’altre. Trona. A l’esclafit del primer llamp el segueix l’abaixada del diferencial i una barrumbada que pareix petita devora la de Sant Llorenç. S’esbranca la figuera de devora la cisterna. Un cop de vent esbatana les portes de l’entrada. S’apaga el fogó. Na Gabriela s’eixuga les mans amb el davantal, com si volgués anar a tancar. Però no pot. És el món, que entra dins ca seva, i s’acaba.
