Moltes gràcies, Mattarella / No val tot, Novak

Moltes gràcies, Mattarella

Des del 1949, Itàlia té el costum que el vespre del 31 de desembre el president de la República aparegui per televisió i faci un discurs de balanç de l’últim any. En aquesta ocasió, les paraules de Sergio Mattarella s’esperaven especialment perquè, després de set anys com a cap d’estat, el 3 de febrer li arribarà el moment de plegar. Té 80 anys. Podria renovar per un altre mandat, però no vol. La seva tampoc no va ser una manera qualsevol de dir adeu. Ho va fer com un senyor, amb la mateixa elegància amb què ha ostentat un càrrec que, políticament, pesa molt però pinta poc. I va deixar una frase per a la història. En aquests dos anys de pandèmia, en què tanta gent amb càrrec ha pixat fora de test, Mattarella va trobar el concepte just. “Menystenir l’oportunitat de vacunar-se és una ofensa per a tots aquells que no l’han tingut”. La mateixa setmana que Itàlia obliga a vacunar-se els més grans de 50 anys, pocs dies després que es donés a conèixer que hi ha tres milions i mig d’italians que encara no han volgut rebre la primera dosi, quan el món és a prop de tocar als sis milions de morts per coronavirus, Mattarella va saber posar el dit a la nafra de les consciències. D’una banda, la responsabilitat individual de deixar passar l’oportunitat de vacunar-se que, des de fa un any, els ciutadans europeus tenim a l’abast. De l'altra, la responsabilitat suprapolítica que no ha sabut enviar vacunes a tot el món, solidàriament, sense entendre que, aquest virus, o se l’extingeix globalment o trigarà molt més en desaparèixer. El pitjor de tot potser és que sí que es tenia clar que aquesta estratègia hauria estat la bona, però que no s’ha passat de les paraules als fets. La logística del segle XXI ho feia possible, però no s’ha volgut resoldre per mer egoisme nacional. Com més ric era el país, més ha mirat per la seva població, i s’ha perdut l’ocasió de coordinar-se internacionalment per protegir millor els ciutadans en aquesta guerra pandèmica que fa dos anys que anem perdent. Aviat la guanyarem. Diuen, diuen, diuen...

No val tot, Novak

El 2022 comença amb un cas interessant. Sembla que vagi sobre vacunació, però, en realitat, va sobre privilegis i sobre l’estultícia humana. Austràlia ha denegat a Novak Djokovic el visat per entrar al seu país i, després de fer-li passar una nit en una sala de l’aeroport de Melbourne, l’ha confinat en un hotel per esperar el veredicte final. El motiu? Que no estava vacunat. I que els dos informes mèdics que, teòricament, havien de permetre-li jugar l’Open d’Austràlia han resultat ser paper mullat en una ciutat on la gent ha passat més temps confinada que en cap altre lloc del món. Les normes, doncs, a Austràlia són per a tothom. No n'hi ha prou que Djokovic, amb permís de Federer i Nadal, sigui el millor tenista, per tenir una butlla extraordinària. No hi fa res, tampoc, que el director de l’Open, buscant el millor espectacle, hagués permès fer passar bou per bèstia grossa perquè Djokovic intentés guanyar el seu vint-i-unè Grand Slam. Les regles són per a tothom —i més en temps de susceptibilitats pandèmiques—, i sorprèn l’arrogància d’un tenista que sempre s’ha significat per lluitar pels drets dels més desafavorits. En aquest cas, però, l’altivesa els ha perdut. A ell i al seu entorn. El pare del tenista no va trigar a llançar una amenaça: “Si no l’alliberen en mitja hora, lluitarem per la seva llibertat al carrer”. El president de Sèrbia va fer pressió diplomàtica, a la seva manera, perquè cessés l’assetjament a Djokovic, i el pare del jugador hi tornava: “És una lluita per la llibertat de tot el món, no és una lluita del Novak. És una lluita de tots. Avui el poden tancar al calabós i demà encadenar-lo. Però la veritat és com l’aigua, que s’obre el seu propi camí. El Novak és l’Espartac del nou món, que no tolerarà la injustícia i la hipocresia”. Doncs au. A Austràlia, Djokovic ha perdut molt més que una competició. Ha perdut el món de vista. I un munt de simpaties.