SORTIDA D'EMERGÈNCIA

Una modesta proposició

El dibuixant sevillà Miguel Brieva ha intentat veure la part positiva que podem extreure de la crisi del coronavirus i ho ha resumit en nou punts que ha divulgat a través de les xarxes. Ha obtingut un gran ressò, en part perquè cada vegada anam més necessitats de paraules de coratge, però jo diria que sobretot perquè té raó en el que diu. Ha dibuixat un infant que du a la mà una d’aquestes boles amb punxes que simbolitzen el virus de la Covid-19, hi ha posat per títol Una modesta proposició i hi ha desglossat els seus nou suggeriments. U: aturar-nos una mica, alentir-nos, pensar i imaginar. Dos: veure com és de senzill i ràpid reduir les emissions i netejar l’aire de les nostres ciutats. Tres: fi del turisme depredador. Quatre: valorar els serveis públics com un bé essencial. Cinc: comprovar que el teletreball és viable. Sis: una gran oportunitat per compartir tasques i cures. Set: el que és comunitari enfront del que és massiu. Vuit: prendre consciència del nostre potencial empàtic i col·lectiu per preservar la vida. Nou: experimentar com podria ser una societat en decreixement, ni que sigui de manera momentània.

Se li pot criticar el fet de concentrar una part de la retòrica de moda, però difícilment se li pot discutir que es tracta d’un missatge de pes. De la mateixa manera que sempre hi ha una part de la societat que retrocedeix també n’hi ha sempre una altra que avança, i és a aquesta que es dirigeix el missatge de Miguel Brieva. També a la que no s’aferra al cinisme, a la pedanteria ni a la sobreactuació. Fixem-nos en els punts dos, tres i nou. Tal vegada algú també matisarà que reduir les emissions de CO2 i altres contaminants no serà mai senzill ni ràpid, perquè no ho és: segurament no hi ha res que valgui la pena que sigui senzill i ràpid. I tanmateix, de la capacitat que tinguem de reduir aquestes emissions en depèn la supervivència d’aquest planeta i de les espècies que hi viuen, inclosa la humana. I és cert que una frenada dràstica de l’activitat industrial i del trànsit aeri, marítim i terrestre per la necessitat de frenar el contagi va reduir sensiblement les emissions a la Xina, i que ara és previsible que es noti un efecte equivalent a Europa.

El punt tres afecta directament la principal indústria balear, molt més depredadora que no turística. El trist cas dels creuers italians deambulant aquesta setmana per Palma, i l’igualment penós dels madrilenys que aprofiten el daltabaix per escapar-se de vacances al País Valencià, ens posen davant la necessitat d’aturar una manera d’entendre el turisme que només fa que girar sempre la mateixa roda del deteriorament: territorial i social, però també econòmic. Això ens du al punt novè: una societat en decreixement no hauria de voler dir una societat en empobriment. Més aviat al contrari, una societat que generi riquesa no necessàriament a partir de la indignitat d’unes elits capaces d’aprofitar fins i tot moments com aquest per exigir que se’ls reforci en la seva posició de domini. Tot i que seria més exacte no dir “fins i tot”, sinó “sobretot” moments com aquest.

Verbigràcia, un Gabriel Escarrer que redueix sous i jornades a la meitat mentre envida a les administracions el mateix xantatge de sempre: aboqueu-nos més doblers públics perquè en cas contrari el sector no resistirà la sotragada. No és estrany que ho faci, perquè sempre els ha funcionat. Però no pagam impostos per rescatar mals empresaris de la seva incompetència, sinó per tenir millors serveis públics, i també per sostenir una economia no basada en llocs de feina estacionals i precaris. L’empresari que només sap extorsionar els polítics i els treballadors, i que no sap fer front per si mateix a les crisis, que ho deixi córrer i es dediqui a una altra cosa.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF