Per què ens esforçam tant a ser simpàtics i amables? La simpatia és esgotadora en general, tant la pròpia com la dels altres. A més, moltes vegades és falsa, perquè les persones simpàtiques saben, encara que sigui d’una manera intuïtiva, que la hipocresia és la base de la bona educació. No només no deim el que pensam, sinó que deim mentides per quedar bé amb els altres, perquè pensin que som civilitzats i no uns bàrbars.
El 99% de les vegades que deman a un conegut “Com estàs?”, hauria d’afegir que en realitat no m’interessa gens ni mica, que ho faig per inèrcia i que esper una resposta equivalent: el típic “bé” sense contingut. Per no haver de saludar ni iniciar una conversa que ja sé que serà absurda, he arribat a amagar-me darrere d’arbres, he fet mitja volta de manera brusca i m’he tancat dins de banys de tota casta. Com es viu a la nostra societat amb la necessitat imperiosa de no ser simpàtica?
Ser antipàtic és un luxe. Ho demostren sense complexos els rics molt rics, els artistes que es creuen genis, les persones que es consideren irresistibles i poca cosa més. Però l’antipatia està vedada per a nosaltres, les persones normals. Hem de dissimular les nostres carències econòmiques, de talent i de bellesa amb la nostra simpatia, per falsa que sigui.
Tenc tanta vocació de ser antipàtica que ni tan sols em fa ganes dir “hola” quan arrib a qualque banda. De fet, m’agrada que no em saludin, perquè sent una connexió especial amb la gent que no ho fa. Com si fossin membres d’una secta estranya, que n’ha repartit els membres per indrets insospitats del món. Tampoc no vull riure per compromís quan algú m’explica alguna cosa que, en realitat, consider trista i patètica. Somiï a poder respondre: “T’adones que això que dius és del tot ridícul? Fes el favor de deixar-me en pau a partir d’ara”.
No vull fer vida social, ni felicitar aniversaris, ni mantenir converses que no arribaran enlloc. No vull comentar que l’estiu ha arribat de cop amb algú que em trobi pel carrer. No vull que em demanin per la meva família, perquè això m’obliga a demanar per famílies que no m’importen. No vull que em facin regals per no haver de calcular un regal equivalent en un futur. No vull somriure sense ganes, perquè no en calcul bé l’amplària i m’acaben fent mal les galtes.
Per què és tan complicat poder ser una persona antipàtica, agra, desagraïda?
