Mirall trencat
L’esclat de l’alba m’agafa per sorpresa fent inventari d’oblits, però la bellesa persisteix i em perfora la memòria amb un fil vermell
PalmaDeix la llibreta a la taula desplegable. Defora plou. Tenc el cap recolzat a la finestra, entre la fosca i la gelor. La solitud és un avió que travessa l’oceà a mitjanit, ple de silenci. La finestra empara les gotes d’aigua i la matinada em torna l’esguard, com si els ulls d’una altra em mirassin encuriosits, amb la serenitat que de vegades ens permet el temps.
Desitj que l’avió toqui terra, però encara ens falten onze hores. Vull travessar el pont vermell, pujar i davallar les costes que em vessaran dins els bars, les galeries, els racons minúsculs que em fan estimar les ciutats. Vull perdre’m pel barri xinès i contemplar històries, inoblidables de tan quotidianes. Havia desitjat visitar la ciutat moltes vegades abans d’aquest mes de març, però nosaltres anam existint i els anhels venen a trobar-nos quan ja no hi param esment.
Les paraules fan que el temps i la vida es descordin. Llegesc ‘gessamí’ i se’m fa present un pati de fa molta estona. Escric el seu nom i sé que no tendrem una filla a qui contar com ens vam amollar la mà. La paraula ‘amor’, la deix en majúscula o en minúscula? a-mor, am-or, amo-r. Si dic ‘terrat’, compareix la roba estesa que entreté el vent i fa somriure, de tan tòpica. Agaf la llibreta per escriure ‘enyor’ al cantó d’una pàgina i la mina grisa del llapis escampa una blavor trista, com de llac solitari.
Queden nou hores de vol, faig una ullada als seients que són a l’altre costat del passadís. Una dona dorm amb les ulleres de sol posades, els vidres són tan clars i tan roses com la seva pell. Les ungles pintades, les orelles amb els auriculars enormes que li decanten el cap. Al seu costat, li agafa la mà una altra dona, que no pot dormir, neguitosa, amb els ulls lluents, farcits de la pressa que sent per arribar. Té la pell bruna, com els cabells, cargolats. Porta una polsera immensa i aguanta el llibre que intenta llegir, però no passa les pàgines, nota que l’estic mirant.
Estirada damunt l’arena de la memòria, arriben les turbulències, el pes més feixuc és l’amor que ens planyen les altres, l’amor que esperen de nosaltres, allò que ens donen encara que no ho hàgim demanat. L’expectativa és un tremolor fosc que s’escampa fins a la punta dels dits. Som poc o molt culpables dels sentiments de les altres? És com si deixassin nius a les nostres branques, sense demanar permís. Quina genealogia fosca la del desig de les dones, quan estimen altres dones.
La nostàlgia amara tot el que s’ha viscut de manera intensa i ha trobat clausura. Acluc els ulls per esborrar els amors i les amants. Així comença la tragèdia, “animal de records, lent i trist animal”. L’esclat de l’alba m’agafa per sorpresa fent inventari d’oblits, però la bellesa persisteix i em perfora la memòria amb un fil vermell. Un dia aquestes dues dones, que s’estimen amb tendresa més enllà del passadís, també s’hauran d’oblidar? La metamorfosi que acompanya l’amor ens du per carrerons desconeguts, que mai no sabem si ens portaran a una plaça o a un cul de sac.
La llengua que vaig aprendre a parlar a la infantesa fou la de la primera persona que vaig estimar. Parlen en la meva llengua aquestes dues dones que s’estimen, a l’altre costat? S’estimen o són amants? Les amants no s’estimen? Quan som infants, el futur i la meravella poden ser la mateixa cosa, després venen els anys i les meravelles són l’impossible, el mirall trencat, el cim que no acabam de pujar. A la infantesa, si hi ha sort, ‘amor’ s’escriu en majúscules, es conjuga en incondicional. Créixer, però, és comprendre que serem només vestigis d’altres amors mentre esperam l’amor gran.
M’agrada la paraula estrangera, de petita jugava amb la meva germana a parlar idiomes inventats, ens imaginàvem habitants de terres llunyanes. És preciós poder ser estrangera, sense que t’obliguin a ser-ho. Ara vull davallar de l’avió, queden gairebé quatre hores de vol i no sé qui són els altres habitants d’aquest ‘país petit’. Elles dues dormen amb els braços entrellaçats, el cap d’una damunt l’espatlla de l’altra, no vull que se’ls acabi el temps. Les imagín travessant el pont vermell, deixant enrere les selves ferotges i les tempestes tropicals.
Només queden dues hores de vol i miraré un documental de lèmurs que hi ha a la pantalla de l’avió. Vull anar a Madagascar. Els lèmurs són animals socials, que s’estableixen en matriarcats. Viuen als arbres i són capaços de saltar grans distàncies. M’agradaria ser un lèmur. Voldria saber què hi ha quan saltam a l’altre costat del costum, pentura l’amor gran?
Post scriptum: el món s’enfonsa sota el pes de genocides, feixisme, míssils. Aquí, des de l’hotel abisme, contam contes i contemplam la desfeta.
