Amb els millors desitjos

Diuen que com més gran tornes els anys se't fan més curts. El que segur que és cert és que el temps se t'escurça. Això que els anys cada vegada et passin més aviat ja em genera més dubtes, vaja, que no hi crec gaire, perquè, com diuen els padrins, si per desgràcia el passes a l'hospital, a la presó o amb una cama rompuda, tens totes les possibilitats que aquells dotze mesos et semblin una eternitat. Vol dir que el millor és que el temps et passi de pressa? Altra vegada, depèn.

N'he parlat sovint amb amics i tots hem coincidit que durant llargues èpoques el que més hem desitjat és que el temps se'ns fes llarg, que les hores semblassin hores, els horabaixes eterns i el dia no acabàs de passar. Això es desitja precisament per al plaer, res a veure amb la malaltia, la manca de llibertat o qualsevol desgràcia. La vida és plena de contradiccions.

En pintura, el temps aturat el veurem sempre a les imatges de bars o de dormitoris d'Edward Hooper. I així i tot, potser tampoc és la que pinta el nord-americà la manera com desitgem el nostre temps aturat, perquè la solitud i també la inquietud omplen l'espai i ens colpegen. S'assemblaria més a l'escena de la banyera a The reader, quan ell llegeix i ella escolta. S'assemblaria més al temps que es concedeix el mestre de Être et avoir, el plaer d'aprendre. I s'assemblaria a la de la besada que immortalitzà Robert Doisneau, una besada eterna mentre la resta de París transitava aviat.

Així les coses, ara que és a tocar, pensem què volem que sigui el nostre 2016, què desitgem que passi aviat per deixar-ho enrere i què voldríem que duràs per sempre. I facem tot el possible perquè l'any s'assembli a la imatge que ens n'hem fet.

Bon any.