Una memòria desfeta, una recança infinita

Les descàrregues elèctriques se li van menjar els records

Una decisió ha de sobreviure dos estats d’ànim. És un proverbi jueu que llegeixo a Filla d’octubre, de Linda Boström Knausgård (Les Hores, traducció de Carolina Moreno Tena). La narradora del llibre, un alter ego de l’autora, creu que aquest és potser el proverbi que més l’ha ajudat al llarg de la vida. Perquè sí, les decisions s’han de deixar reposar. “Alhora, però, no pots ser covard –sosté–. Dur a terme una acció amb determinació també és una virtut”.

Linda Boström Knausgärd (Suècia, 1972), a qui van diagnosticar un trastorn bipolar als 26 anys, no va decidir sotmetre’s a teràpia electroconvulsiva: els metges van prendre la decisió per ella. Li asseguraven que era un tractament suau, comparable amb reiniciar un ordinador. Entre el 2013 i el 2017 la van ingressar diverses vegades en una institució psiquiàtrica on la tractaven amb electroxocs. Unes descàrregues elèctriques que li van provocar llacunes a la memòria.

Després de consultar la seva història clínica, un metge li diu que hauria d’estar contenta perquè està més serena. “Han calgut moltes repeticions en breus intervals de temps, però en general el tractament ha sigut un èxit”. Ella al·lega que és escriptora i que necessitaria recuperar els records. Ell li assegura que els records tornen, tard o d’hora. Potser no tots, definitivament no tots, però no hi ha tractaments sense efectes secundaris. “Ho entens, oi? Sempre t’ho pots inventar. És el que feu els escriptors, no?”. Aquí la pacient s’abraona damunt del facultatiu i la castiguen a ser vigilada a totes hores.

En paral·lel a les entrades i sortides de l’hospital psiquiàtric, el seu matrimoni es trenca. “La meva malaltia ens va arrossegar avall a tots i ell no desitjava una existència com aquesta. Tot l’amor es va transformar en un jersei que pica i val més llençar”. Al final d’un episodi de lamentacions encadenades, ella deixa caure que s’haurien de separar. “Sovint deia coses que no pensava en absolut només per provocar una discussió, per abocar tots els meus sentiments embullats. Per poder plorar. Després de plorar de seguida em trobava molt més bé”. Però en aquesta ocasió el guió és un altre, perquè el marit li dona la raó: “Sí, suposo que ho hauríem de fer”. Ell ja hi ha rumiat, gairebé té presa la decisió: “Em vull separar”.

És aquest llibre una venjança literària contra el seu ex?

És inevitable tenir present que el marit de Linda Boström Knausgård era aleshores el noruec Karl Ove Knausgård, autor del sextet La meva lluita. Curiosament, l’escriptor definia aquella autobiografia titànica, publicada en català a L’Altra Editorial, com “un projecte sobre la memòria”, perquè hi relatava el seu dia a dia de forma minuciosa sense haver pres notes de la realitat, refiant-se dels records. Els sis volums es van publicar en versió original entre el 2009 i el 2011, i llavors es va parlar sobretot de l’enrabiada de la seva primera dona, Tonje Aursland. Però de la dona d’aleshores, Linda Boström, mare dels seus quatre fills, els lectors de Karl Ove també en van saber una pila d’intimitats. És el que té haver-se casat amb l’escriptor més indiscret del món. De portes enfora ella va respectar el dret del marit a fer servir la vida com a material literari, però no li va agradar gens la manera com hi va sortir retratada. “Ja he fet les paus amb aquells llibres, crec que són molt bons, però des d’un punt de vista personal em vaig indignar –va admetre Linda Boström a The Guardian–. La seva visió sobre mi era massa limitada, només veia el que volia, com si no em conegués. Llegir-los va ser com patir una pèrdua”.

N’hi ha que han interpretat aquest Filla d’octubre com una venjança de la Linda contra el Karl, però hi ha més odi cap als electroxocs que no pas cap a l’ex. Més aviat és el llibre d’algú que intenta tenir veu pròpia malgrat la malaltia i els forats a la memòria.