Melody i Mónica Naranjo
Assisteixo emocionada al debat sobre si la cantant Melody no va ser ben puntuada al festival d’Eurovisió perquè Televisió Espanyola va mostrar un missatge contrari a Israel.
Seria massa fàcil que la cantant Melody hagués fracassat per causa del pèrfid Pedro Sánchez. La noia participava amb una cançó patxanguera sobre ser una dona empoderada. D’entre les frases de la immortal cançó en destaco aquesta, que parla dels sentiments d’una “diva”: “Su voz le hace grande, ¿qué más da / si ella es libre cantando como un pez en el mar?”.
Que la Melody hagi decidit cantar sobre el seu empoderament estaria bé si no fos perquè aquesta idea la van tenir set o vuit cantantrius, cantators i cantantis de set o vuit països diferents. Enviar el missatge “m’han fet bullying de petita i ara me’n surto amb l’art” és una frase sostenible si la diu un sol ésser, no deu éssers. Totes les dones empoderades com la Melody, a Eurovisió, van quedar mal puntuades, sense cap contuberni. Una cantant que ensenya les cames (orgullosa) amb botes per damunt del genoll té gràcia. Però sis?
La cantant israeliana, que tothom diu que va quedar ben situada pel vot del públic (sospitós), i que cantava una cançó molt similar a Ne me quitte pas, era en un altre lloc, diferent, de tota la sèrie d’empoderades, una al darrere de l’altra. I de tota manera, li diria a la Melody i a tota la corrua d’altres que fer-se la diva i l’empoderada està molt i molt bé. Però que totes elles haurien de veure vídeos de la Mónica Naranjo. Que era fan, per cert, de la Rocío Jurado.
