Marisqueria O'Nabo

Tothom sap que les paraules del líder del PP, que, incomprensiblement, és el penúltim de Catalunya, són plenes de seny. “A los niños catalanes se les prohíbe ir al lavabo si lo piden en castellano y se les ponen piedras en las mochilas si en el patio hablan en castellano”. Ho va dir a Galícia, suposo que per fer entendre als gallecs que “ells sí que ho fan bé”. El gallec ha de servir no pas per fer humor a la tele o als bars, per escriure novel·les o fer pel·lícules, com el castellà. Ha de servir, únicament, per posar nom a les marisqueries.

Evidentment, té raó. Com tothom sap, a P3 si un nen diu “pipí”, “popó” o “caca” es mira d’entendre en quin idioma ho està dient. Si se sospita que és castellà (costa de saber) se li pren la gibrelleta. Als patis de les escoles catalanes, com sap tothom també, s’hi surt amb motxilla. Aquesta absurditat és una tradició nostra, que ve d’abans de Rosa Sensat. Al pati s’hi va amb la motxilla a l’esquena. Però als que parlen en castellà se’ls posen pedres en aquesta motxilla. La idea és perfecta. La majoria de nens parlen en castellà al pati, perquè és l’idioma de Netflix, dels anuncis de galetes, de Siri, del mòbil, de les joguines, de Mickey Mouse, de Spiderman, de la cançó de Frozen i de Pablo Casado. Per tant, la majoria, excepte quatre pagerols incultes i nazis, que fan servir, encara, la llengua del rector de Vallfogona, es passen l’hora del pati fent CrossFit involuntari. Per això, de grans, els que no tenen escoliosi ja poden anar als Jocs Olímpics (representant Espanya, naturalment). Al departament es va estar valorant si en lloc de pedres era millor posar-hi serps i escorpins, però es va descartar per falta de pressupost (calia un manipulador de rèptils catalanoparlant o un manipulador de rèptils castellanoparlant que aguantés l’orina).