07/06/2022

Manuel Valls, 'le fantôme'

2 min

Cada vegada que Manuel Valls suma una d'aquestes humiliants plantofades a què s'ha vist reduïda la seva vida política, és un bon moment per recordar que aquest era l'home que, a parer dels més fins analistes del país, havia de capgirar la política barcelonina, catalana i espanyola, tot gairebé d'una tacada. No dic que, en una mesura o una altra, no caiguéssim tots en el parany: uns perquè el veien com una espècie de deus ex machina providencial que havia de venir a posar fi al Procés d'una vegada per totes, i d'altres perquè, en veure'l fitxar pels Ciutadans d'Albert Rivera (aleshores en el seu zenit pel que feia a popularitat, influència i intenció de vot), el situàvem dins una zona ideològica propera a l'extrema dreta que tampoc no li acaba de correspondre. En realitat, si alguna cosa representava Manuel Valls (i la personifica també ara, quan la seva estrella s'ha apagat i vaga entre França i Espanya topant de cap en una i altra soca) és la figura del vividor, l'estampa del paracaigudista, la quinta essència del xarlatà o el venedor de xarops que es passeja pel món oferint un beuratge que tant serveix per fer renéixer el cabell dels calbs com per solucionar el conflicte entre Catalunya i Espanya. En una paraula, allò que poèticament convindríem a denominar un fantasma.

Ara Manuel Valls ha caigut –com hem pogut llegir en aquest diari – a la primera volta de les legislatives franceses, en què era candidat a l'Assemblea Nacional per l'En Marxa d'Emmanuel Macron, per la circumscripció dels francesos residents a Espanya, Andorra, Portugal i Mònaco. Desconeixem si aquesta era la comesa a la qual ha d'aspirar algú que ha estat primer ministre de França, però és que fins i tot en això, que semblava una victòria segura, Valls no se n'ha sortit. Fa de mal dir si això el convencerà de tirar la tovallola i donar per acabada la seva gens edificant trajectòria, o si encara tindrà ganes d'afegir alguna fita més a la seva col·lecció de fracassos.

Venia de la política barcelonina, on el màxim que va arribar a donar va ser facilitar la formació del govern de comuns i socialistes que hi ha a l'Ajuntament de Barcelona (Colau i els comuns juguen brut igual que tothom, encara que ells ho neguin, però no sé si això ens ha d'escandalitzar tant com fan veure alguns) en detriment d'Ernest Maragall i ERC. Després se'n va anar per on havia vingut, i ara falta veure quin govern es formarà d'aquí un any a Barcelona (tal vegada un dels comuns i ERC?). Però considerem les elits barcelonines que van dipositar les seves esperances en Manuel Valls i corrien a untar-lo amb sobres plens de bitllets, perquè llisqués millor. Recordem les veus autoritzades que ens renyaven dient que no teníem ni idea de la rica cultura política de la qual provenia Valls, i que no sabíem ponderar la gran aportació que significava el seu fitxatge per part d'aquell líder visionari anomenat, ja ho hem dit, Albert Rivera. Valorem com és possible tant de provincianisme, tants de fums i tant de ridícul, i riguem, si vostès volen, una estona.