Maneres de viure
A tots els països hi ha una part de la població renuent a posar-se la vacuna. Als EUA, el president Biden va prometre que abans del 4 de juliol un 70% de la població estaria vacunada, cosa que no ha estat possible en un país on un 26% de la població, pel que diuen a les enquestes, no té cap intenció d’anar a què li punxin el braç. Al nostre país també tenim la nostra porció de reticents, negacionistes, temorosos, o simplement gent que no hi veu la utilitat. Quan la immensa majoria de població es vacuna, fer-ho ells els sembla innecessari.
Des que va sortir la primera vacuna factible que les teories de la conspiració entorn del que són i qui les fabrica, els seus efectes secundaris i fins i tot l’origen intencionat del virus (que hauria sorgit d’un laboratori amb tota la mala fe) no han deixat de circular, i sovint amb resultats lamentables. La llibertat de pensament i de discurs empara que puguem anar difonent ximpleries entorn de la plaga i les vacunacions, certament, com les que afirmen que amb la vacuna et posen un microxip que et controla el cervell (si fos així, moltes coses podrien millorar en la vida de milers de caps de suro...).
Tanmateix, hi ha qui s’ho ha arribat a creure tant que, com va passar a Anglaterra, ha anat a fer caure les torres de comunicació de la tecnologia 5G. Difondre mentides i històries de conspiració no és una activitat sense conseqüències; durant el segle XX, muntatges com els “Protocols dels Savis de Sió” van motivar més d’un atac antisemita —i les polítiques nazis—, i són rere la creença, encara no erradicada, que els jueus dominen secretament el món, història que torna a treure el nas cada vegada que Israel fa servir els seus canons per mirar de defensar els seus ciutadans dels atacs palestins. Fins i tot els assaltants del Capitoli, els “creients” de QAnon, es pensen que hi ha un anell satànic de poder global, manejat per George Soros.
Però els fets acaben prevalent, en bona mesura; com més gent es vacuna, més gent reticent acaba cedint. Són molts els que deien que no es vacunarien que ara són els primers a les cues. Els fets fan molt més per estendre la veritat que no la repressió de la llibertat d’expressió (de collonades o no), o la coacció forçosa, que s’ha arribat a plantejar per obligar la ciutadania a passar per l’adreçador del vaccí.
Hem vist com tenir un sistema de salut fort i ben organitzat era un factor d’èxit per no caure com a país en el caos; però també el lideratge polític ha estat fonamental a molts llocs, talment la confiança en tot allò que les autoritats prescrivien, des de confinaments a les mesures econòmiques.
La pandèmia ha agafat les democràcies no plenament en forma; arreu puja el populisme i el malestar social, i haurem de veure quina forma agafa tot això en els anys que venen, però es pot preveure que s’accentuïn les pitjors tendències, com s’ha vist a les eleccions autonòmiques madrilenyes. Al final, la democràcia i la salut pública depenen d’accions personals, de creences en valors i de com això s’acaba traduint en la nostra manera de viure.
